Joan Roma i Cunill
És bo recordar, de tant en tant, gestos i decisions que el seu dia van causar perplexitat i indignació. Almenys, en el meu cas.
Em refereixo a la prohibició feta per les alcaldesses de Barcelona, Ada Colau, i Girona, Marta Madrenas, de no deixar entrar les oficines d’informació de l’exèrcit als salons d’ensenyament de les seves ciutats. N’hi hagué algun altre, però aquestes foren les ciutats més destacades.
El perquè de la prohibició? Per suposades defenses de la pau, en contra de les armes i els exèrcits, sumat a anar contra tot el que porti el nom d’Espanya. Aquesta barreja, juntament amb una enorme ignorància del paper dels exèrcits, motivà decisions que pretenien gaudir de l’aplaudiment popular. Infantilisme en grau extrem com hem pogut comprovar en la invasió de Rússia a Ucraïna. Potser ara han après alguna cosa.
M’agradarà veure què decideixen aquest any, i no solament per la guerra, sinó per altres moments paradigmàtics de la nostra existència. Qui no recorda la immensa feina feta per l’UME (Unitat Militar d’Emergències) durant la pandèmia? Qui no recorda la seva actuació en múltiples incendis arreu d’Espanya? Qui no els recorda lluitant contra els efectes del volcà a les Illes Canàries? O, fa ben poc, qui no elogia la feina feta amb motiu del terratrèmol a Turquia i Síria?
És evident que va ser un encert del president Zapatero crear aquesta unitat, però és que amb una guerra a les portes de la UE, s’ha de ser molt insensat per pensar que es pot tenir un país sense un exèrcit. I no un exèrcit qualsevol, sinó un de ben preparat i equipat per poder respondre immediatament en cas d’una agressió a les nostres fronteres. I ara mateix les nostres fronteres són les de la UE.
I ja no parlem d’exèrcits nacionals, sinó que ho comencem a fer d’un exèrcit europeu. Ja ha nascut l’embrió del que serà un gran exèrcit, conformat per contingents i material aportats per cada país, però sota un sol comandament. Tot és lent, però el camí s’ha iniciat.
Tornant al principi. Agradi més o menys, l’existència d’un exèrcit és consubstancial amb l’existència d’un país, un Estat. Sota el principi d’un “país armat, país respectat”, fan falta efectius per preservar la seva existència. D’aquí la justificació de la presència als salons de l’ensenyament. Els joves han de saber les oportunitats que tenen en l’àmbit de formació i treball en el conjunt de les forces armades.
Qui imagini un vell i atrotinat exèrcit, com el dels anys de dictadura, va molt equivocat. Avui dia, la formació i preparació són essencials en múltiples especialitats de molt alt nivell. El material existent requereix tècnics per mantenir-lo i personal molt preparat per fer-lo funcionar, per això hi ha una gran multitud d’oficis disponibles. I qui vulgui progressar i esdevenir sotsoficial o oficial, té obertes les acadèmies corresponents. D’entrada, veurà que per ingressar-hi li caldrà molta preparació i esforç perquè la competència és forta, però té al davant una llarga i profitosa carrera que el pot omplir de vida i satisfacció. Per això, espero i confio que ningú més gosi prohibir la seva entrada a cap dels salons d’ensenyament.
