Ramon Bosch
En l’enquesta ciutadana que, cada dia que surt, publica aquest diari, aquesta setmana es va preguntar a uns quants terrassencs si preferien dutxar-se o banyar-se, donant per fet que són dues formes d’higiene del cos equitatives, i separables.
Ja és molt suposar perquè molta gent acaba el bany amb una dutxa per treure’s el sabó de la banyera. Tots els ciutadans entrevistats van assegurar preferir la dutxa a la banyera i jo em sumo a aquesta predilecció en situacions ordinàries, vull dir, de cada dia.
A més a més, pel que fa a mi, arrossego un cert trauma infantil amb això de la banyera. Devia tenir sis o set anys quan els meus pares em van internar a l’Alberg infantil que la Caixa de Terrassa tenia al llindar amb Matadepera, on ara hi ha una escola de negocis. Allò no era precisament Hogwarts. Ho duien unes monges amb una certa bonhomia i un marcat esperit militar. Quan vàrem arribar, ens van dur a les golfes a triar-nos la bata de nylon, una cosa enterca i amb més electricitat estàtica que un tocadiscos vell. No recordo si era els dissabtes o els diumenges, abans que ens vinguessin a veure els pares, que ens rentaven perquè féssim bonic. Ens posaven en fila davant de la cambra de bany i, un cop allí, una monja, sor Paula, ens submergia a la banyera i ens ensabonava. Una altra monja, de qui no recordo el nom, ens eixugava quan sortíem de la banyera. Naturalment, l’aigua no es canviava cada vegada que hi entrava un nen i, per tant, si eres dels últims de la fila t’havies d’immergir en un brou ple de la suor i la ronya setmanal dels precedents. Només recordar-ho, m’inunda el fàstic.
Aquelles, diguem-ne, rentades sabatines m’han fet conservar tota la vida una clara prevenció als espais humits compartits. No puc entrar en un jacuzzi sense pensar en la qualitat higiènica dels qui m’hi han precedit. Fins i tot els banys turcs, plens de vapor i amb els seients curulls de la seva condensació, em provoquen una considerable al·lèrgia. Recordo com una experiència altament desagradable la nit que vaig passar a l’hotel de Les Cols, a Olot, on un arquitecte savi va decidir que no n’hi havia prou amb construir una cambra de bany digna d’un hotel de la categoria que ells pensen que té, sinó que era necessari proporcionar als hostes una experiència inoblidable. I a fe que en el meu cas ho van aconseguir. A banda que l’habitació en si semblava més digna d’un hospital de campanya que d’un hotel, la concepció del lavabo era absolutament delirant. Volien reproduir en aquella cambra l’experiència de banyar-se en un riu, que penses, si el que volgués és banyar-me en un riu, no vindria precisament a un polígon industrial dels afores d’Olot… La dutxa, en comptes dels plats de ceràmica usuals en aquests casos tenia el terra ple de còdols de riu, amb la qual cosa l’exercici de dutxar-se es convertia en una penitència de Setmana Santa amb aquell dimoni de pedres clavant-se a les plantes dels peus…
Però era pitjor la banyera, on van creure necessari reproduir l’ambient d’un gorg. Quan vam fer la inspecció ocular després de prendre possessió, afortunadament temporal, de l’habitació, ja em va fer sospitar que la banyera fos plena. El pitjor va venir quan, no sé per quina mala pensada, vaig decidir ficar-m’hi dintre i vaig veure que l’aigua que sortia de la dutxa anava a parar a la banyera, deu ser cosa de l’estalvi ecològic d’aquest element tan preuat, especialment necessari, suposo, en una ciutat com Olot que té una font a cada cantonada. Que l’aigua de la dutxa anés a parar a la banyera em va semblar d’un mal gust impressionant, però el més fastigós va ser comprovar que aquella aigua i el seu corresponent sabó romanien en la superfície i feien camí cap al desaigüe. Era fàcil suposar, doncs, que l’aigua més profunda hi era més permanent que les neus del Kilimanjaro. Va ser pensar això i sortir d’aquella maleïda baluerna com si mil abelles m’haguessin fiblat el cul…
