Salvador Cardús i Ros
Els premis solen ser per honorar tant o més qui els dona que qui els rep. O, si voleu, el premiat és qui realment honora qui concedeix la distinció. També aquest és el cas de l’atorgament dilluns passat de la Medalla d’Honor de la Ciutat a l’arquitecte i cineasta Jan Baca.
Amb el seu talent, compromís i treball, Jan Baca ha fet de Terrassa una ciutat molt millor del que era, i és de justícia agrair-li com ens ha honorat a tots els terrassencs.
Val a dir que la que ara és la tercera ciutat de Catalunya -en habitants- ha estat històricament molt afortunada en pràcticament totes les arts, inclosa l’arquitectura i el cinema, àmbits que ara s’han reconegut en Jan Baca. Probablement, la major part de ciutadans de Terrassa en són desconeixedors, perquè som així de descurats, i sovint desagraïts i tot. I sobretot no sabem fer valer allò que faria créixer l’autoestima local i, així, el sentiment de pertinença i la voluntat de compromís amb el desenvolupament cívic de la ciutat. Però, certament, tenim grans exponents en música -compositors i intèrprets-, en arts plàstiques –pintors, escultors o creadors d’art conceptual–, literatura –novel·listes, poetes– i autors i actors teatrals, només per dir alguns d’aquests espais, terrassencs sovint amb més ressò nacional i internacional que local.
Jan Baca n’és un, dels més significats i dels més compromesos amb la ciutat. Tot i que diuen que havia estat descrita com una de les ciutats més lletges del món per algun espavilat japonès, és cert que el treball de Jan Baca, al costat d’altres grans equips d’arquitectura local, ha acabat transformant la ciutat i fent-la arquitectònicament interessant. En aquest sentit -entre molts més, com l’esplèndida església dels Carmelitans-, és particularment destacable la línia d’edificis de Jan Baca que ressegueixen la Rambla, de l’extraordinària i antiga seu d’aquest mateix diari que devem a la iniciativa del seu antic editor Julián Sanz, passant per l’edifici del Bisbat de Terrassa i fins a arribar a l’actual LaFACT –abans Centre Cultural–, per culminar el recorregut amb l’impressionant edifici que Caixa de Terrassa va inaugurar el 2001. No és pròpiament allò que en diem un “skyline”, perquè és una línia interior, però sí un “innerline” que mereixeria convertir-se en una d’aquestes rutes comentades pels qui volen conèixer i entendre la ciutat i la seva història: comunicativa, religiosa, cultural i econòmica. I tots aquests edificis, envoltant l’actual Museu Nacional de la Tècnica i la Ciència, és a dir, la representació de la història industrial. Jan Baca ens ha representat tot Terrassa en línia recta a la Rambla.
No soc la persona adequada per fer valoracions sobre la qualitat arquitectònica i cinematogràfica -a més de la literària o de dibuixant- de Jan Baca, sobretot perquè els veritablement experts ja ho han fet amb els més grans elogis. Però tinc la fortuna d’haver conegut la persona –hauria de dir el personatge–, i puc dir que juntament amb el caràcter discret, auster, tenaç, amb una notable barreja de modèstia i timidesa, s’hi manifesta alhora l’artista capaç d‘imaginar la gran obra, i l’artesà que està atent al més petit detall, gairebé fins a l’obsessió. Que us ho diguin els seus col·laboradors!
Per a Terrassa, Jan Baca és un luxe que mereix molt més que una medalla d’honor institucional. És el model de compromís i civilitat que hauria de definir què s’entén per terrassenquisme: talent, creativitat, treball i discreció.
