Joan Carles Folia, coach advance life
Les recents investigacions de les neurociències ens ofereixen aportacions de gran interès per a l’educació i el creixement de les persones. El cervell és la conquesta evolutiva que fa possibles els aprenentatges i l’ensenyament.
Tots els aprenentatges dels éssers vius, des dels més bàsics que compartim amb animals inferiors fins a les capacitats mentals superiors cognitives i lingüístiques, específicament humanes, es deuen al cervell.
L’ésser humà ha desenvolupat unes capacitats cognitives, lingüístiques i socials que no tenen comparació en el regne animal, ni tan sols entre els seus parents més propers, els primats. Aquestes capacitats singulars li han permès crear i transmetre la cultura, des de les primitives eines de pedra fins a arribar a les ciències, tecnologies, humanitats i arts, actualment. L’ésser humà disposa d’unes capacitats mentals que li permeten interpretar i predir la conducta dels altres. Gràcies a aquestes capacitats, les persones ens comuniquem i interaccionem, produïm i transmetem la cultura. Alhora, les conquestes culturals, artefactes, símbols i tradicions constitueixen l’entorn natural per al desenvolupament de cada persona. La ment humana, per tant, és el resultat d’un llarg i complex procés evolutiu. La ment humana té capacitats metacognitives, de reflexió, de tornar sobre si mateixa i prendre’s com a objecte de coneixement i millora. Conèixer els processos cognitius, motivacionals, emocionals, les mateixes capacitats i limitacions, els comportaments i resultats és conquesta adaptativa de la ment humana. I per acabar d’adobar la situació, ara sabem que tot el teixit emotiu que controla la nostra manera de passar per la vida, de sentir-la, de gaudir-la o patir-la també està centralitzat a la zona límbica del nostre cervell. La necessitat d’educar aquesta zona que té com a protagonista l’amígdala ens situa en la tessitura de ser més o menys feliços, més o menys adaptatius a l’entorn que ens envolta. L’estudi de les emocions i com són aquestes les que desencadenen el nostre comportament i, per tant, la nostra manera de ser i de fer ha estat el detonant per entendre que el poder de la ment és únic i escandalós. Quan som petits, des de nadons, venim al món amb un equipatge genètic que ens imposa certes restriccions i capacitats a les experiències possibles i a la conformació de la ment. Tals disponibilitats i restriccions versen sobre àmbits tan diferents com el medi social, el medi físic i el llenguatge. No hem d’aprendre que formem part d’un grup, el de semblants, d’una mateixa espècie. És la capacitat de reconèixer en els altres un conjunt de propietats físiques i mentals semblants a les nostres, d’advertir que els altres són com jo (persones amb ment, intencions, pensaments, sentiments i desitjos), cosa que ens permet distingir els nostres congèneres entre els objectes del món. I en el moment en què reconeixem un ésser com a congènere nostre, s’imposa la comunicació amb ell; primer amb la mirada i els gestos, després amb el llenguatge i la resta símbols, fins a assolir una elaborada i sofisticada estructura neuronal que acabarà dissenyant la nostra identitat i personalitat i també la nostra manera de relacionar-nos.
El que ens fa éssers emocionals és la nostra herència biològica, tota una sèrie de mecanismes fisiològics i neuroendocrins que hem obtingut dels nostres ancestres perquè eren i són clau per sobreviure. És per això que les emocions gairebé sempre van davant de la raó. En concret, estructures cerebrals com el sistema límbic, molt connectades a parts del sistema nerviós ancestrals i presents en tots els vertebrats, són les que s’encarreguen de fer possible que ens sentim d’una manera o altra: d’aquesta manera, reaccionem ràpidament davant el perill, aprenem dels nostres errors i dels nostres encerts sense haver d’aturar-nos a reflexionar gaire. Si el cervell és una màquina d’aprendre i de predir possibles situacions futures a partir del que ens ha passat, les emocions són el combustible de la nostra motivació, cosa que ens porta a tenir motius per progressar i aprendre. Tot i això, assumir que les emocions són simplement una conseqüència de l’activitat cerebral tampoc és encertat.
No podem equiparar les emocions a les hormones i els neurotransmissors i altres substàncies segregades pel nostre organisme, entre altres coses perquè depenen de la nostra manera de pensar i d’interactuar amb l’entorn i amb els altres. Tenim cada vegada més clar que la dotació genètica ens és donada per poder redirigir-la en funció de la relació que establim amb el medi i, per tant, decidir amb el poder de la nostra ment com volem viure.
