Joan Roma i Cunill
A poc a poc, però de manera constant, es va produint un canvi substancial en la propietat de cases de pagès, boscos i finques rurals.
La falta de relleu a moltes explotacions agrícoles i ramaderes dona pas a la seva compravenda per part de persones del món urbà que pretenen reconvertir-les en cases de turisme rural, o simplement com a segones residències.
Els nous propietaris consideren la finca com a seva, sense cap mena de supeditació a antics usos, obligacions o destins. A diferència dels antics propietaris, desconeixen les servituds i limitacions que tenen, en virtut de les lleis comunals que regeixen els drets de pas, si la finca es troba en mig de camins, senders, passos de bestiar, etc.
Aquest desconeixement, sumat al desig de deixar clar de qui és la nova propietat, produeix conflictes que es van estenent per tot el territori. Tancaments totals de finques, amb diferents variants, però totes elles sense respectar els drets de pas, produeixen topades amb els propietaris de finques veïnes i de rebot suposa una conflictivitat que els ajuntaments han de resoldre, sense tenir les eines necessàries.
Aquest és un fenomen nou, però que ha vingut per quedar-se. El nombre d’explotacions agrícoles, ramaderes, i ja no diguem forestals, es va reduint, i el canvi esdevé inevitable. Fins ara la relació amb els propietaris de sempre ha estat raonable, amb les lògiques excepcions. Però tothom coneixia les servituds, els usos i costums, i es respectaven els drets i deures entre propietats i sectors.
Si un camí era públic, quedava clar que ningú el podia tallar. Si era privat, quedava clar que anava a càrrec seu el manteniment, i el dret a tallar-lo. Si hi havia drets de pas, quedava clar que s’havien de respectar pels segles dels segles. I ja està. Tot clar, tot conforme a llei.
Què passa quan un nou propietari ha comprat una finca i ningú li ha explicat la lletra petita? Doncs conflicte segur. Hi ha qui accepta les condicions no conegudes, però hi ha qui creu que amb ell comença la història, i no està per històries de drets ancestrals. Ho tanca tot, i punt. Conflicte al canto, denúncies, requeriments, discussions i, finalment, tribunals.
Aquesta és la part més complicada, perquè s’han de buscar documents, mapes, plànols, escriptures i cadastres per aportar-los a l’expedient. Mentrestant, el conflicte i els problemes van pujant de to, i fan més difícil la convivència futura. I quan arriba la sentència, pot contenir clàusules i disposicions no sempre d’acord amb el que havia estat norma, amb noves iniciatives judicial que poden esdevenir eternes.
Estem davant d’un problema derivat del despoblament rural, i la manca de relleu a moltes explotacions. Molt pocs municipis disposen d’un autèntic inventari de camins, senders, passos de bestiar per avisar tots els compradors que si esdevenen propietaris hauran de preservar aquests drets i no podran fer ús de la propietat com ells l’entenen.
Des de la Diputació de Barcelona s’ha donat ajuts a ajuntaments per elaborar aquests inventaris, però la feina és molt feixuga, hi ha pocs equips tècnics preparats per dur-los a terme, i queden buits per falta d’informació i documentació.
A segons quines zones i termes, els millors plànols i mapes són els de l’exèrcit, que els havia cartografiat i detallat. Poden ser consultats i fets servir com una eina de primer nivell per complir les funcions preteses. De fet, si tots els ajuntaments disposessin d’aquesta eina, degudament elaborada, aprovada i publicada, ens estalviaríem dotzenes de conflictes que seran centenars, anys a venir.
El concepte de propietat, per als propietaris de sempre, procedents de generacions de pagesos i ramaderes, no té res a veure amb el concepte que tenen de la terra els nous propietaris, procedents del medi urbà. Tot el que es faci de cara a aclarir conceptes estalviarà maldecaps a uns i altres.
