Josep Ballbè i Urrit
Aquest proppassat divendres, van morir dos personatges afamats, vinculats al món del cinema: Hugh Hudson i Carlos Saura.
El primer, director del “best-seller” “Chariots of fire”, del 1981 (guardonat amb quatre premis Òscar). La cinta té una banda sonora de Vangelis molt impactant i suggeridora.
És un drama històric centrat en l’experiència de dos corredors (un cristià escocès i un jueu anglès), que s’entrenen mentre preparen els Jocs Olímpics de París del 1924… El segon, un altre director molt prolífic, amb una llarga i reeixida carrera durant més de mig segle. Títols molt reconeguts del seu arxiu són –entre d’altres– “Cuenca”, “La caza”, “Cría cuervos”, “Mamá cumple cien años”, “Peppermint frappé” i “La prima Angélica”. Sempre fou tremendament crític amb la censura de la dictadura. Va esdevenir un disseccionador ben afinat de la societat espanyola, immersa en la repressió franquista més repel·lent.
La vida és un film del qual cadascú és director. Un mateix decideix el rol que pretén seguir. En ell, hi ha moments de tota mena: alts i baixos, rialles i plors, amor i desamor, guanys i pèrdues, ànims i desànims. D’alguna manera, però, el final el dibuixa el nostre propi subconscient. Mai no es pot cometre l’error de cedir les regnes del protagonisme a altres persones o elements que ens manipulen l’esdevenir existencial. Sovint, hi ha moltes persones que es pleguen a l’entabanament de deixar-se seduir i aclaparar pel missatge buit de certs mitjans de comunicació amb continguts vomitius. Tots els tenim “in mente” i no cal citar-los. Al govern ja li va bé que sigui així.
En aquest sentit, encara parlaré precisament d’un tercer personatge molt actual. El Premi Nobel de Literatura de l’any 2010 (Mario Vargas Llosa) s’ha fet darrerament més famós pel seu glamur al món de la xafarderia i el safareig fastigós de la premsa del cor. Tanmateix, amb independència d’aquesta precisió, en la presa de possessió com a nou membre de l’Acadèmia francesa, va deixar anar una dita amb una essència molt consistent: “La vida, sense literatura, seria horrible”. Heus ací un dard enverinat a la línia de flotació del vaixell de tots aquells que mandregen un dia rere l’altre.
No són conscients que la ment requereix aliment, tal com la necessita l’organisme. Sense això, sense esforç, no es pot assolir el cim. La incapacitat per adonar-se’n els converteix en uns perfectes titelles… I així els va! Ja cal que tots fem per aplicar-nos. La ciència no és infusa. Celebraria que el missatge o reflexió d’avui sacsegés ben fort el nostre cervell.
