Josep Ballbè i Urrit
Mal que li pesi a l’Ada Colau, aquest diumenge se celebra la festa de Santa Eulàlia.
Conjuntament amb Santa Madrona (15 de març) i la Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), patrones de Barcelona.
Pretendre ofegar els sentiments i les tradicions religioses de la nostra societat s’ha convertit –d’uns anys ençà– en objectiu prioritari dels mals anomenats “populismes”. Tot i que pugui no agradar-li, el que ha de tenir clar –per citar un exemple– és que molt sovint els orígens les festes majors de les viles van néixer de la mà de persones amb aquesta vitola o aurèola… Sense anar més lluny, treure la missa d’ofici del programa de les Festes de la Mercè és tocar a morts.
Dit això, passo a centrar-me en el tema que ens ocupa. La llegenda d’aquesta santa ens mena a l’època romana. D’acord amb això, ens presenta una nena de l’antiga Barcino del segle III. Dioclecià, llavors emperador romà, tenia ordenat perseguir i exterminar tots els vestigis cristians. Fou ací on aquesta criatura, amb tan sols 13 anys, prengué la ferma decisió de recriminar-li aquest odi. Lluny de deixar-se abrandar i seduir pel sentiment de la petita, ordenà que li fossin aplicats tretze martiris salvatges i aberrants. Tants com anys tenia! N’obvio detalls, si més no perquè potser algú hi haurà posat allò que se’n diu “més pa que formatge”.
On convergeix, però, una certa unanimitat és en el fet que –un cop crucificada– caigué sobre la ciutat una gran nevada, que tapà la seva nuesa pura.
Som davant de la festa major d’hivern del cap i casal de Catalunya. Ací, l’acte simbòlic de més pes consisteix a col·locar el penó-bandera històrica de Barcelona a la balconada de l’ajuntament: presidint el seguici de Santa Eulàlia, la processó de les Laies, la ballada de sardanes, la festivitat castellera, el correfoc (participant-hi bestioles, diables i fogueres).
Amb aquest petit homenatge a Santa Eulàlia, acabo tibant d’una frase lapidària de la cançó “Jo vinc d’un silenci”, d’en Raimon, l’incommensurable cantant de Xàtiva: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. Per tot plegat, alhora que transmeto una cordial i sincera felicitació a les senyores que demà celebren la seva onomàstica, li prego a l’alcaldessa de Barcelona que “es posi les piles”. Que tingui en compte que “no és pas or tot el que lluu”.
Oi que no?
