Antonio Machado
A partir de la crisi financera a Europa del 2008, la Unió Europea va imposar l’objectiu d’abaratir el cost global que l’Estat tenia cada any amb les pensions de la classe obrera europea.
Aquesta ordre donada pel capital financer als organismes polítics de la UE es va recollir en el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i es va portar a la pràctica en una nova Llei 27/2011, d’1 d’agost, signada pel govern i els sindicats de CCOO i UGT. Aquesta primera reforma va obrir la porta a la segona reforma, ja en mans de M. Rajoy, que es va concretar en la Llei 23/2013, de 23 de desembre.
Les dues reformes es van anar aplicant a poc a poc per no despertar la consciència social dels treballadors actius ni pensionistes. Però no van pensar que aquells joves dels anys setanta que van mantenir lluites permanents contra la dictadura franquista ara són part dels jubilats, i així va néixer un moviment social que des de febrer del 2018 es concentra setmanalment davant dels ajuntaments de gran part de les ciutats i pobles d’Espanya. Fa cinc anys que som al carrer i hem pogut descobrir fins on ha arribat la submissió dels sindicats de CCOO i UGT. Com jubilar-se als 65 anys, que ara és als 67, i pot ser que l’any que ve sigui als 70. Cobrar el 100% de la pensió amb 35 anys cotitzats ara és amb 67. Calcular l’import de la pensió en el període dels últims 15 anys treballats, ara en són 25, i pot ser que el 2024 en siguin 35. Jubilació anticipada permesa amb una penalització del 7% anual, ara s’ha modificat a pitjor. Revisió anual segons l’IPC fet públic per l’INE, ara es calcula la mitjana ponderada del període, la qual cosa suposa un percentatge inferior d’aplicació a l’increment del cost de la vida. Tots aquests drets reconeguts pels diferents governs dels anys anteriors han estat modificats de manera regressiva. Cobrar menys i jubilar-se més tard.
El que és realment greu és que en cap moment s’ha cridat a la mobilització a tota la població civil, joves, dones, treballadors en actiu, i pensionistes, només s’ha dedicat a “pastelear” amb aquest tema a la comissió parlamentària del Pacte de Toledo, i portar-lo al ple del Congrés per a la seva aprovació. No hi ha hagut en cinc anys ni una sola vaga en un tema que afecta el conjunt de la classe obrera d’aquest país. Només hi ha hagut les mobilitzacions que han dut a terme els pensionistes des de les organitzacions socials.
França ja es va posar en peu de guerra el 2020 davant una reforma preparada pel govern de Macron. Els sindicats es van constituir en una taula unitària i es van organitzar amb una única taula intersindical. Tres setmanes de lluita i dos milions de francesos al carrer en múltiples manifestacions i diversos períodes de vaga van aconseguir que la reforma es congelés. Fins que enguany tornen a anunciar la reforma. La classe obrera francesa, el 19 de gener passat, va tornar al carrer amb més virulència i més participació de la societat civil.
Aquest extraordinari nivell de mobilització mostra un moviment profund, amb una extensió geogràfica i social més àmplia que mai. Tres milions de francesos al carrer. Arrelada tant en els centres urbans com a les ciutats perifèriques –una cosa important, si tenim en compte que aquestes regions han estat un focus de creixement de l’extrema dreta en passades eleccions. Fins ara, cap mobilització sindical i cap moviment polític havia reunit en els últims quaranta anys franges tan àmplies de les classes treballadores. L’altre element a destacar és que s’han sumat a les manifestacions sectors de les classes mitjanes i pensionistes, oposats a la reforma de Macron. I a això s’afegeix el fet que la joventut ha entrat a la batalla, amb milers d’estudiants secundaris i universitaris a les manifestacions. Les dues primeres jornades de mobilització van tenir la gran importància de desplegar davant els nostres ulls la força d’un moviment de masses i de potencialitats que molts creien sepultades per l’ofensiva neoliberal. Així va poder veure’s a les mobilitzacions una classe obrera unida, amb una força capaç no sols de detenir el cicle d’atacs ininterromputs des del 1993 amb la reforma de Balladur, sinó també de fer la contraofensiva. Aquesta unitat massiva als carrers no és només el producte de la unitat des de dalt de les adreces sindicals, sinó sobretot l’expressió de tota la ràbia, les esperances, però també les experiències acumulades pel proletariat francès des del nou cicle de la lluita de classes obert el 2016 contra l’anterior president, el socialdemòcrata François Hollande, catalitzades per la crisi de la covid. La mobilització actual va molt més enllà de la qüestió de les pensions. La contrareforma de Macron actua com a caixa de ressonància per expressar la ràbia de la població i en particular dels seus sectors més explotats, entre els quals hi ha una part important de dones i treballadors racialitzats. En aquest context, la força del moviment que es va expressar el 31 de gener als carrers va imposar a la intersindical un calendari de mobilització que era impensable fa uns dies. El fet que la convocatòria per al 7 de febrer coincidís amb les dates convocades pels treballadors de les refineries i els treballadors de l’energia va ser un punt de suport. Una cosa que ha d’anar acompanyada d’una discussió sobre la necessitat d’un programa a l’altura de la ràbia que hi ha als carrers.
Com podem observar, França té problemes semblants a nosaltres, però parteixen de drets adquirits molt millors que els nostres en general. Ja es plantegen que aquestes mobilitzacions desemboquin en una vaga general. Parteixen d’una estratègia unitària en què els cinc sindicats francesos estan compromesos en la mateixa estratègia per a la mateixa causa. S’hi sumaran altres sectors productius i altres drets ciutadans que pengen d’un fil.
Mentrestant, aquí, a Espanya, s’ha enquistat l’esforç de milers de pensionistes que fa cinc anys que sortim al carrer amb un objectiu comú dins del moviment que aglutina tots els col·lectius de pensionistes, però que ha donat petits fruits, que ara se n’han apropiat els que, sense cap esforç, signen la seva traïció i diuen que no representem ningú.
Opinió que serveix per veure la talla moral de qui la pregona durant aquests cinc anys, que s’ha limitat a seguir el “rol” marcat pel capital financer i representat pel ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá. La unitat en aquesta lluita és impossible perquè no interessa al capital, i els sindicats són aquí per impedir-ho. Això és Espanya.
