Josep Ballbè i Urrit
D’unes poques setmanes ençà, Terrassa té un ritme d’obres públiques trepidant. Sense que ningú ho digui, tothom s’ensuma que el rellotge electoral s’ha activat.
Les eleccions municipals són a tres mesos i mig vista. Cal moure’s i fer-se veure. La caça del vot és prioritària. Els “detalls” tenen gran importància, però hi ha un munt de temes que mai no mereixen l’atenció municipal. En aquest sentit, i sense voler fer llenya de l’arbre caigut, trec el punt que ha anunciat el títol. Això sí, no em sumaré a la crítica fàcil de força grups polítics de l’oposició, bo i dient que la vila està bruta. En tot cas, això resta per a un altre dia. A banda que no em toca a mi decidir-ho.
Fa pocs anys –sobretot pel centre– les brigades municipals van dur a terme una campanya d’eliminació d’aquests elements fastigosos que empastifen les façanes de qualsevol habitatge. L’efecte va durar quatre dies. Els brètols presumeixen de les seves malifetes a les xarxes socials, amb total impunitat. Amb traïdoria, executen els seus plans “destroyer” –fer mal, perquè sí– emparant-se en la nocturnitat quan ningú els veu. Està clar que, sociològicament parlant, som davant d’un problema d’educació i cultura. El que ultrapassa tots els límits rau en el fet que, tot seguit, presumeixen dels seus actes penjant-ne les fotografies al conjunt de xarxes socials que hi ha. Sense oblidar la xuleria de signar llurs obres.
Ací cito alguns “àlies” o sobrenoms que estic fart de veure a tort i a dret: “Kazoom”, “Pirata” o “Genom”. Després, llenço la pregunta clau a l’equip municipal. Concretament, a la regidoria responsable d’aquest control: tan difícil és depurar la responsabilitat individual dels responsables de la bretolada? Tot és tan senzill com aixecar-los una acta de denúncia i comminant-los a un munt llarg i vigilat d’hores de voluntariat social per arranjar la malifeta. On vull arribar? Tibant d’una dita famosa de l’exfutbolista Bernd Schuster, canto allò del “de dónde era el árbitro? No hase falta desir nada más”.
El tema esdevé prou senzill. De fàcil solució. Qui la fa que la pagui! Més clar, l’aigua! Ja és hora d’acotar la impunitat, les gamberrades i el “campi qui pugui”. El càstig ha d’equivaldre a “x” hores de feina no remunerada, amb l’objectiu de ressituar la puresa de les parets al seu estat inicial.
Què s’han cregut? Després, s’inscriu als responsables en un curset d’“educació viària/social”. Així aprendran a “conduir-se”.
