Jordi Balcells, pedagog i psicòleg
Deia Josep Borrell fa poc comentant fets negatius que afecten la UE que “en el món actual no hi ha jardins ordenats com abans, sinó selves molt perilloses”.
Certament, les fortes turbulències i conflictes greus que contaminen la realitat social actual exigeixen una alta capacitat adaptativa del col·lectiu humà que no està a l’abast de persones amb poca flexibilitat mental i en entorns de dificultats. I hem de dir que els reptes nous que van emergint no faciliten millors expectatives.
Dintre d’aquest marc, d’aquesta selva que diu Borrell, avui voldria cridar l’atenció en una problemàtica social que té la família al centre.
Em refereixo al cada vegada més freqüent trencament conflictiu i sense diàleg de projectes de família que es fan inviables per la incapacitat de la parella, especialment d’un d’ells, d’analitzar amb comprensió mútua les discrepàncies i problemes que tota relació intensa comporta. Si no, passa allò d’aquella dita: “Qui no adoba una gotera ha d’adobar casa entera”.
Sempre s’ha dit que davant dels reptes, tensions i estrès que sovint la vida ens posa davant i que en molts casos ens produeixen preocupacions, és la família la que ens reforça, la que ens fa sentir que podrem, que som capaços i que ens en sortirem.
Però dissortadament cada vegada més es produeixen trencaments d’aquest important vincle. Les dues parts, la parella, han participat, segur, en el deteriorament de la relació, però majoritàriament és l’home qui actua d’una manera rígida, autoritària i narcisista, incapaç de flexibilitzar-se i d’analitzar en positiu, com superar les dificultats de la relació. En certes persones cedir és vist com una feblesa. Costa poc imaginar l’ansietat, l’angoixa i el desconcert dels fills si n’hi ha. Aquesta és la conseqüència més dramàtica i més censurable. I el més greu és que perden el principal referent que un nen necessita per orientar el seu creixement. Els pares són els que haurien de ser el model de saber estimar, d’esforçar-se a aprendre i imitar-los en la manera de fer front a les exigències del desenvolupament. Per separar-se com a parella de manera civilitzada no hi ha res a dir, si fent una anàlisi respectuosa i sensata s’arriba a la conclusió que és millor per a tots iniciat una altra experiència de relació. L’únic condicionant seria si els fills, en cas que hi siguin, en poden quedar perjudicats. Aquest punt caldrà tractar-lo amb amor cap a ells i evitant conseqüències negatives insalvables. Hi ha maneres de fer-ho compatible.
Però com deia, es van incrementant casos que creen algoritmes basats en la rigidesa, la imposició del sentiment narcisista que bloqueja tot diàleg possible i promou l’enfonsament d’un projecte que suposadament va començar amb amor, i que va portar a la vida alguns fills. Aquesta decisió egoista posa en risc el seu desenvolupament estable i sa. Això els fa perdre l’equilibri afectiu, els genera angoixa, ansietat i por, i poden entrar en un bloqueig mental. I el pitjor és que perden el principal referent orientatiu per al seu desenvolupament: els pares.
Aquests tipus de patologies emocionals s’acostumen a fabricar en la infància i els pares del que genera la situació en són els principals responsables, per bé i per mal.
Sembla que són particularment les mares les principals gestores d’aquest fracàs de desenvolupament del fill. Una de les característiques és la sobreprotecció, la necessitat que elles tenen de compensar-se a través de l’amor preferent dels fills. De fet, és un amor egoista perquè ella és la principal beneficiària. El fill n’és la primera víctima. Segons els postulats de la Teoria de l’Anàlisi Transaccional, els pares en la nostra interrelació amb els fills transmetem, sense adonar-nos-en, determinats missatges que s’integren a l’inconscient dels fills. I sense saber com influeixen en certes actuacions, alguns missatges poden ser: “Em necessites, soc la que més t’estima”. I també: “Sigues fort, no et deixis vèncer”. Per aquestes mares dialogar pot ser etiquetat com una feblesa.
És molt important que a l’escola trobin un acompanyament valoritzant i afectuós. En l’etapa de primària és bàsic perquè és quan el nen desenvolupa les bases estructurals de la intel·ligència i de l’aprenentatge. És essencial captar l’estat d’ànim de l’alumne: poc comunicatiu, expressió trista, passiu, també poden ser agressius, etc. Cal tractar-los amb molt afecte i valorització. Això continua sent important en les etapes superiors. És en l’adolescència quan es dona la màxima vulnerabilitat amb risc de fer-se víctimes de l’alcohol i drogues. Les noies corren encara riscos més grans si tenen problemes en incorporar-se a un grup d’amics i amigues saludables.
Ells i elles necessiten ajuda per construir un autoconcepte positiu. Els instituts han de tenir alguns especialistes que orientin els pares i el professorat. Conec bones pràctiques d’aquestes en diversos instituts del Baix Llobregat, on jo actuo. També em consta que al Montserrat Roig de Terrassa hi ha un bon equip.
Amb relació al membre de la parella convertit en víctima, és molt important el suport dels seus pares: ajudar-lo a afrontar la situació descontaminant-lo d’emocions negatives, ajudant-lo a pensar què li passa, causes, i com sortir-se’n. Per descomptat, estimar-lo molt i fer equip tot el seu grup familiar d’origen amb una estratègia d’enfortiment emocional i de reconstrucció de la seva autoestima.
També ajudar-lo a gestionar la seva relació amb els fills, i alhora ser avis molt afectuosos amb els nets. Els avis acollidors, afectuosos i valoritzats poden ser els referents substituts. Crear un clima de caliu que generi confiança a la mare compensant probables desqualificacions que pot haver-li dedicat la seva parella.
Certament, l’odi i la violència són difícils de vèncer, però hi ha possibilitats si s’encara bé.
