Josep Ballbè i Urrit
Ens acaba de deixar un autor entranyable, humil, senzill, discret, prolífic, sentimental i nuclear: l’incomparable Josep Maria Espinàs.
Sempre anava a l’essència. Parlava de temes normals en un to i caràcter genials. De ben segur perquè abans havia baixat a l’era. No com aquells xerrameques que només cerquen “xuclar càmera” i fardar –fins i tot cobrant– per no dir ben bé res. Penso en algun col·laborador habitual de mitjans de premsa que palesen molta incoherència. Tan sols fan per autoirogar-se la paternitat de saber-ho tot, volent centrar càtedra. A aquest espècimen, li diria allò del “mira de què es vanta i sabràs què li falta”. O també “qui presum fa fum”. Vull pensar que, sense citar exemples, els deixo implícits entre línies.
En Josep Maria era, alhora, llum, sal i llavor. Ciència i creença. Rauxa i pausa. Rialla i llàgrima. Mirall i màquina de retratar. Es patejava el territori, sobretot per contrastar i donar més força i realitat al contingut dels seus treballs (llibres i articles d’opinió). Sempre li vaig tenir una sana enveja, per raons òbvies. Assolir la fita de més de 12.000 columnes i una mitjana d’un llibre publicat per cada any de vida diu molt a favor d’ell. Certifica l’empenta carismàtica d’un cor immens.
Artífex de la lletra de l’himne de “la culerada”, cofundador del moviment estratosfèric de la Nova cançó i membre actiu dels Setze jutges, ens deixa un llegat de vàlua suprema. D’ell puc dir que mai no morirà. Per si aquest bagatge fos poc, encara hi afegiré la creació de l’editorial La campana. Tot plegat, embolcallat per la seva crítica social i un estil planer, suggerent i summament popular. A l’abast de tothom. Es feia estimar per un munt de perfils: prosaic, original, real i inconformista. Cada dia afinava el llapis de la seva perspicàcia per ficar el nas en temes sorgits del no-res i la insignificança. Diàriament, sorprenia tothom amb saba nova, fet no gens fàcil.
La llarga durada del seu pas pel nostre món acredita un arrelament al terrer i una gran identitat envers el fet català. Bon escriptor, destacat tertulià i –en definitiva– gran persona, per damunt d’altres consideracions.
La dolcesa penetrant de la seva mirada era com la prova del cotó fluix: no enganya. Autènticament peculiar, el pes del seu bagatge ens ha d’esperonar per bastir un futur en millors condicions. Lluny de declaracions autocomplaents i potser hipòcrites de molts polítics: ja cal que prenguin nota del seu mestratge. Forta abraçada, Josep Maria! Fes senderisme per l’eternitat!
