Josep Ballbè i Urrit
El proppassat 28 de gener, ens deixava als 83 anys un gran intel·lectual català. Parlo de Xavier Rubert de Ventós.
El definiria com un catòlic “progre”, interessat per la filosofia, la política i el món universitari del país. La seva perspectiva tenia sempre un nucli sòlidament contrastat d’acord amb l’experiència docent a Berkeley i Harvard. Penso el mateix en el vessant polític: d’acord amb l’experiència com a diputat (del 1982 al 1986) i eurodiputat (del 1986 al 1994), pel PSC.
Amic de Pasqual Maragall, fou un dels ponents del preàmbul o beceroles de l’Estatut. Autor prolífic de llibres molt pulcres i treballats, em ve com a anell al dit, al bell mig d’un entorn polític desgavellat i tensat pel populisme d’uns i la mediocritat de molts dels dirigents actuals. En aquest sentit, prenent Kant com a referent, mantenia que “cal descobrir que el nou territori és la subjectivitat i l’individu. Alhora, convé mantenir el sentit clàssic del límit”. Som davant de dues postures contraposades. Una tesi que reforça el rigor i la fondària de l’autor, davant de la ignorància supina de molts dels seus interlocutors. No endebades se sentia prou incòmode davant l’imperialisme que l’encerclava.
Esdevingué un dels refundadors d’una tradició filosòfica a Espanya ben adaptada al concepte ampli de modernitat. Abocà el nucli del seu criteri en un llarg estol d’articles de premsa. En tots ells, traspuaven tres grans eixos: equilibri, sensibilitat i un “savoir-faire” incontestables. Aquest esquema bàsic l’hem de recuperar. La velocitat trepidant del món ens allunya sovint d’una reflexió pausada. Pensar no és patrimoni dels rics. Tampoc no ho podem conceptuar com un luxe. És en aquest àmbit que insisteixo en el rerefons del títol: la filosofia ha d’amarar i moure el motor de la societat. Al cap i a la fi, pensar per un mateix és una tasca alliberadora. Plegant-nos a les batzegades de la globalitat, acceptem una vida submisa. Sense pensament, no som res… I posar en tela de judici els principis rebuts no deixa de ser una fórmula per assimilar-los millor.
La filosofia sempre hauria de vincular-se a la quotidianitat vital. Lluitar per la recerca d’un equilibri entre la por pel que ignorem i la presumpta seguretat de creure que ho podem tot. Gosaria dir que no pot tenir rivets teologals. Ha de convergir més amb esquemes metafísics i biològics. D’això, en sabia un pou en Xavier. Que la terra li sigui lleu!
