Joan Boldú
Des de fa temps hi ha un debat, que aflora cada vegada que es coneixen nous casos de conductes censurables de reconeguts artistes, sobre la relació entre l’ètica i l’estètica.
L’artista produeix dues classes d’accions: la “praxi”, és a dir, els seus actes avaluats des de la moral, i la “poiesis”, les creacions artístiques. Aquesta dualitat d’accions diferents, morals unes, artístiques les altres, planteja dues qüestions: la relació entre ètica i estètica quan en una obra d’art hi ha continguts o formes que, segons el crític o el censor, són jutjats com a reprovables, com per exemple si incita a l’odi. La qüestió és si es pot diferenciar la moral de l’artista de la seva obra, i si es pot separar l’obra artística de la vida privada del seu creador.
Quant a la primera qüestió, des de la Grècia clàssica fins a l’edat moderna s’establí no solament una estreta relació entre ètica i estètica, de manera que allò que era bo era també bell i viceversa, sinó també la submissió de l’art a la moral. Avui hi ha diferents punts de vista: uns afirmen que l’art i el seu valor és condicionat per la moral (una obra és artística perquè és bona); altres defensen que el valor de l’art és independent de la moral (una obra és artística malgrat que sigui immoral): “Lolita”, de Nabokov, o “El triomf de la voluntat”, de Leni Riefensthal, són molt valorades artísticament. Tanmateix, la primera és valorada com a gens exemplar i la segona defensa la visió del món del nazisme. Uns tercers consideren l’art d’acord amb les ideologies. Es basen en el compromís social de l’art: com que és un producte social, no pot ser neutral, ja que és un reflex de la ideologia de la qual beu. Certs moviments artístics del segle XX subordinaren l’art no a la moral, sinó a certes ideologies: el “realisme socialista” al comunisme soviètic o “l’art alemany” al nazisme.
Ara bé, penso que la qüestió dels artistes que cometen actes en contra dels valors vigents no és un problema d’ètica i estètica, sinó d’ètica i política; d’ètica, perquè els seus actes són valorats com a reprovables, i de política, perquè han de ser penats segons les lleis positives establertes. No és un problema d’ètica i estètica perquè no jutgem moralment les obres d’art, sinó el comportament dels seus creadors no com a artistes, sinó com a persones. El debat rau, a parer meu, en la separació entre la vida privada de l’artista i la qualitat artística de la seva obra. Hi ha una línia clara que separa l’artista de la seva obra. És, però, una qüestió complexa, en què tot punt de vista és només una mirada parcial, no dogmàtica, que intenta contribuir a enriquir el debat.
Estic convençut que l’obra d’art s’ha de separar del seu creador, que no és legítim projectar els actes condemnables de l’artista sobre la seva obra, ja que els seus actes depravats no tenen relació amb el seu art. Crec que no es pot censurar o boicotejar l’objecte artístic per sancionar els actes immorals del seu autor. Contemplar, mirar, escoltar una obra d’art no vol dir justificar o donar suport a l’artista. La història de l’art és plena d’artistes que han comès actes abominables i, tanmateix, no hem deixat de gaudir de les seves creacions artístiques: Gauguin (pedòfil), M. Jackson (abús sexual), Richard Wagner (pronazisme), Plácido Domingo (assetjament sexual), Woody Allen (denunciat per violació), Picasso (maltractador), Caravaggio (assassí), etc. Tots ells, òbviament, són responsables dels seus actes; però no ho són les seves obres.
El comportament immoral d’aquests artistes no invalida el seu llegat artístic. Penso que no hem de traslladar a les obres d’art el que correspon als subjectes que tenen mals comportaments. La vida privada dels artistes no ha de ser el criteri de valorar les seves obres, no ha de condicionar si es poden exhibir/exposar, ni ser la causa de censura o cancel·lació. Ara bé, ser un artista no vol dir pas ser impune. Tot artista ha de ser denunciat i jutjat pels seus actes delictius.
