Ja fa temps que parlem de la marca Terrassa. És allò que ens fa sentir orgullosos de pertànyer a aquesta ciutat i que ens identifica. S’han fet diferents campanyes privades i públiques per posar en relleu aquest sentiment de pertinença. I no ens falten motius, tenim el patrimoni industrial, la Seu d’Ègara, Minyons i Castellers, el hockey i els frànkfurts, entre d’altres. S’hi poden afegir entitats i institucions que fan que el nom de Terrassa vagi més enllà dels límits municipals, com l’Eseiaat de la UPC, el Parc Audiovisual, LaFACT, l’ESCAC i el MNACTEC. Per rematar-ho, comptem amb referents o “influencers” –en llenguatge actual– que reivindiquen la seva ciutat d’origen, com Xavi, Dani Olmo, Sergi Belbel, Pere Arquillué, Jaume Cabré, Gemma Humet, Miki Núñez o Lildami. Però poca gent té en compte que Terrassa és la fàbrica catalana del sifó, una beguda que sembla d’altres temps, però que està més de moda que mai.
