Salvador Cristau, bisbe de Terrassa
A la primera lectura de la missa d’aquest diumenge, el profeta Sofonies, en temps del profeta Jeremies, 700 anys abans de Crist, denunciava els pecats de la societat de la seva època, especialment l’orgull i la prepotència, dels quals neixen la incredulitat, la manca de confiança, la rebel·lió i la perfídia.
Són valors del món que porten a la idolatria i als pecats contra el proïsme, i això aquell profeta no ho podia suportar; i n’assenyalava també els veritables culpables: la societat civil, els ministres i els prínceps, els jutges i els negocis; i en l’àmbit religiós, els sacerdots i els falsos profetes. Aquests pecats seran la causa del Dia de Jahvè, en què la ira de Déu caurà sobre els homes i farà justícia a la Terra. Però d’aquesta ira se n’escaparan els humils, els pobres; és a dir, els qui hagin estat fidels a la confiança en Déu, al comportament segons la seva llei, a l’autèntica esperança.
Si pensem en això que passava en temps dels profetes, ens sembla molt diferent la situació de la societat actual? La història sempre es repeteix, però Déu ha il·luminat la història i la vida humana i ha vingut al món a salvar-nos de nosaltres mateixos.
Avui dia es parla molt de valors, des del món de l’economia fins a l’educació i fins i tot a la política. Però sabem que hi ha uns “valors” que no es cotitzen avui dia, que no estan de moda, encara que en realitat mai no ho han estat. Són els valors de l’Evangeli, que no tenen res a veure amb els del món, que no es poden comprar ni vendre, són perennes, són eterns, perquè són els valors de Déu. I, malauradament, podríem dir que sovint són considerats per molts com una debilitat, com una desgràcia, encara que en realitat són els que ens ofereixen la veritable felicitat. Jesús ens en parla en el seu sermó de la muntanya, en el sermó de les benaurances.
Un dia, Jesús, a prop del llac de Tiberíades, va aplegar els seus deixebles i seguidors i els va dir unes paraules tan noves i estranyes que fins i tot ens continuen sorprenent a nosaltres ara.
Va anomenar feliços i benaurats, no als que en aquest món tenen de tot, sinó als pobres en l’esperit, els que ploren, els humils, els nets de cor, els que posen pau, els misericordiosos, els perseguits.
Aquests són els autèntics valors de l’Evangeli, i ens hauríem de preguntar per què no som capaços d’adquirir aquests valors, més encara, d’invertir-hi tots els nostres esforços per aconseguir-los, sabent que el seu benefici és ser feliços, ser benaurats? És el que Jesús ens proposa avui a l’Evangeli, afegint: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel” (Mt 5,12). Perquè només podrem arribar a ser feliços i benaurats de debò quan aconseguim entendre i acceptar aquest missatge de les “Benaurances”.
I és que Déu és així. Ell és l’únic veritablement humil i per això plenament feliç i benaurat. Ell que “sent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (2 Co 8,9). Ell ens ha enriquit amb la seva humilitat, amb la seva pobresa, amb la seva pau i la seva misericòrdia. Aquests són els valors de Déu. Preguntem-nos avui cadascú de nosaltres quins són els valors que ens mouen i que són presents a la nostra vida.
