Josep Ballbè i Urrit
Em plau especialment bastir la columna d’avui. De la mateixa manera que també m’ho fa, periòdicament, parlar de temes que girin al voltant de la fe.
No em genera cap mena de vergonya, ans al contrari. Malgrat reconèixer un entorn social cada cop més agnòstic, considero que no es tracta de fer més o menys aldarulls. La qüestió és plantejar temes de reflexió que ens facin pensar. Al cap i a la fi, tothom és lliure de triar/discernir… I, si no se’m vol llegir, tant se val.
El tema té a veure amb una convocatòria del Consell Interreligiós de Terrassa –per al dia 4 de febrer– dins dels actes emmarcats a la Setmana de l’harmonia interconfessional 2023. Amb el títol “Vida després de la vida”, a l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (c/ Àlaba, número 13-15, Terrassa), cada confessió farà una exposició sobre aquesta matèria (de 7 o 8 minuts) garantint la profundització sobre una qüestió trepidant, actual i interessant.
Avançant comentaris sobre aquest acte, diré que hi ha un autor nord-americà (Ramon Moody, psiquiatre) que va publicar un llibre –l’any 1975– en què en parla: recull el relat de 150 persones que van viure l’experiència de superar el que es coneix com a “mort clínica”.
A l’estudi, recopila dades de gent que, llavors, havia experimentat visions extracorporals. Algun lector s’esglaiarà. O tal vegada adduirà que som davant d’alguna mena d’embolat, mentida o invent. Tot i això, els puc garantir que el tema “enganxa”. Té el seu què. Extrapolant la visió al camp mèdic, seríem davant la conjuntura en què el pacient hauria sentit dir al metge: “Et vaig ben bé perdre durant un minut”. Mirat des d’una riba o altra, l’especulació és lliure de créixer, tot i que pugui generar força dubtes.
Reprenent el fil, hi ha casos de qui apunta que “no és que veiés, en aquell just moment, un muntatge fotogràfic. Més aviat, vindria a ser com si passés les pàgines d’un llibre, endavant i darrere”. A partir d’ací, les teories i investigacions reiteren matisos com la sensació de desconnexió, la llum blanca, la intensa pau interior o un llarg túnel. Així, s’arriba a convenir que la consciència humana no desapareix immediatament després de morir. Fins al punt “surrealista” que algun pacient hauria pogut sentir l’anunci de la mateixa mort per part dels metges… D’una manera o altra, jo només pretenc publicitar l’acte del pròxim dia 4 de febrer. Serà obert. Tothom hi és convidat!
