Salvador Cardús i Ros
Pensava que mai més no hauria d’escriure sobre la B-40. Ja ho donava per acabat. Però si no es pot dir mai blat que no sigui al sac, tampoc no es poden cantar les absoltes a un moribund sense el risc que reviscoli. Això és el que ha passat amb la llarga història de la B-40.
Quan fa uns mesos la ministra catalano-espanyola del ram va dir que pagaven els sis quilòmetres restants de la B-40 de Terrassa a Sabadell i que la Generalitat ho gestionés, semblava que finalment el cas estava encarrilat, després de dècades d’estar encallat. Però el nomenament de l’antic alcalde de Sabadell Juli Fernàndez com a conseller també del ram al Govern català ho va tornar a enterrar. I aquesta vegada semblava que definitivament. En lloc de la B-40 a Sabadell, afegiríem dos carrils bici a l’N-150, i avall que fa baixada. Equivocadament, en aquesta pàgina, vaig cantar les absoltes a la B-40… i vaig cantar les quaranta –disculpeu el mal acudit– al nou conseller.
Però en aquest llarg camí –de fet, de la via B-40 ja en podríem dir la V-40, de viacrucis–, la història encara ha fet un nou i inesperat gir de guió. La política ja ho té això: al contrari del lema presidencial del MHP José Montilla, això va de més paraules que no de fets. I ara el PSC, pensant en les eleccions del pròxim mes de maig, ha posat la resurrecció dels sis quilòmetres com a condició per aprovar uns pressupostos que no hi tenen res a veure. Ha estat una condició que afavoreix electoralment els socialistes al Vallès Occidental, sí, però que sobretot fa agenollar els republicans, començant pel seu conseller, que s’haurà d’empassar el pitjor gripau que es podia imaginar quan va assumir (que etimològicament ja vol dir “empassar”) el càrrec. La crueltat política del PSC no té fronteres… i la ingenuïtat política d’ERC no té futur.
Ara, però, no cauré novament en l’error de cantar victòria per la B-40. Aquesta història em temo que no s’ha acabat, i més aviat penso a anar traient la pols de la bicicleta per si he d’anar a Sabadell pels carrils bici de l’N-150. Primer, perquè a hores d’ara, el torturador d’ERC –Salvador Illa– encara no s’ha mostrat satisfet amb l’agenollada republicana, i encara els vol fer partir fins dilluns. Després, perquè ja veurem si després de fer-los agenollar no els demana afegir-hi unes fuetades, i els republicans se’n cansen i els acaben engegant a regar cols i es torna a enterrar la B-40. I, fins i tot en el supòsit que agafi força el pacte dels pressupostos –ep! Que només és per a l’any 2023–, l’oposició que s’hi farà per part d’organitzacions ecologistes sabadellenques, traves burocràtiques, recursos tècnics o canvis en els futurs responsables ministerials pot suposar nous retardaments indefinits. Ja ho deia el periodista –sabadellenc– Emili Bella d’“El Punt Avui”, quan ahir publicava un apunt sobre aquesta B-40 i l’acabava amb la següent frase premonitòria: “Amb sort, amb el temps, aquest projecte se l’endurà el vent”.
En definitiva, que si no fos perquè encara no sabem com acabarà, la història de la B-40 podria ocupar un lloc destacat a les lleixes de les llibreries dedicades a la novel·la negra. I és que no vull ser malastruc, però i si mai comencen les obres, i a mig trajecte –encara al terme municipal de Terrassa, és clar– s’hi descobreix un gran poblat ibèric o un magnífic teatre romà?
