Bernat Navarro, delegat del Col·legi d’Arquitectura Tècnica de Barcelona al Vallès Occidental
Tot just començar a veure la llum després de l’aturada econòmica generada per la pandèmia, la guerra d’Ucraïna va endinsar-nos en una crisi energètica que ha disparat les despeses de producció dels edificis.
I ha accentuat encara més una situació inflacionista que impacta de forma contundent en el sector de la construcció. Un dels resultats és el desfasament entre els pressupostos de les obres públiques en el moment de la seva licitació i els costos reals dels projectes en el moment de l’execució, que ha fet que moltes empreses hagin desistit de presentar-se a concursos, i molts quedin deserts, i, el que és pitjor, que moltes obres quedin a mig fer perquè no surten a compte.
És el resultat de la inexistència d’un sistema de revisió de contractes àgil i eficaç, que permeti actualitzar els preus en funció de la realitat d’un mercat cada cop més canviant. És cert que s’han fet esforços per solucionar aquesta situació, i també ho és que les mesures preses per alleugerir la situació no són suficients per compensar la càrrega que representa aquest augment de preus.
Això porta a la paradoxa d’una administració amb voluntat d’invertir, però una normativa massa rígida per fer efectiva aquesta inversió. Les normes de revisió de preus estableixen uns llindars i uns condicionants inassumibles per al 90% de les empreses del sector. L’increment del cost de les matèries primeres i de les despeses energètiques ha provocat que l’encariment de les obres arribi al 30%, fet que aboca moltes companyies al seu tancament.
Si seguim l’evolució dels visats sol·licitats al Col·legi de l’Arquitectura Tècnica, podem veure que el sector no repuntarà en els sis mesos vinents. També s’han observat menys consultes referents a l’inici d’obres grans i mitjanes; en canvi, les obres petites sí que mantenen una certa continuïtat, però amb uns controls més estrictes de la despesa. Al contrari que en el cas de les licitacions públiques, les obres privades no es veuen aturades, però registren una dilatació en els terminis d’execució previstos a causa de les dificultats de subministrament en alguns productes.
Enmig d’aquest panorama, el Banc Central Europeu apuja els tipus d’interès anuals per tractar de refredar l’economia i genera un increment del preu de les hipoteques que molt probablement frenarà la demanda d’habitatge, perquè el poder adquisitiu de les famílies és limitat. La pregunta és si això podrà frenar els preus del sector immobiliari, ja que en aquest mercat també hi juguen els grans inversors internacionals.
La resposta més eficaç a aquesta situació implica la rehabilitació, un camp amb un potencial immens per explotar, en un moment en què les nostres ciutats tenen un parc d’habitatges cada cop més envellit i unes reserves de sòl cada cop més escasses.
Resulta molt millor allargar la vida del que tenim a través d’un bon manteniment dels habitatges i reciclar-los aprofitant bona part dels seus materials, que no pas enderrocar i construir de nou.
