Joan Boldú
No hi ha pau ni justícia ni llibertat si no hi ha el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana.
És el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans. Les democràcies anomenades liberals, les constitucions de les quals es fonamenten en els Drets Humans, manifesten certes paradoxes i perplexitats davant de fets que les contradiuen.
La llibertat. Hom es pregunta, per a qui? A qui beneficia? “La Terra, afirma el filòsof camerunès Achille Mbembe, ja no pertany a tots. Tot té un preu, tot es redueix a mercaderia. Els drets permanents, afegeix, s’han tornat revocables”. En efecte, on és la llibertat dels éssers humans per a poder moure’s lliurement pel planeta? La resposta està en els llocs transformats en muralles, espais de sofriment on moltíssimes persones, que fugen dels inferns de les guerres i de la fam, hi van a parar per tal de salvar la vida i es troben amb uns altres inferns. Aquestes persones són els emigrants que fugen de regions on no es pot viure i obligats per la necessitat ho abandonen tot i inicien la partida -fugida- vers els llocs on creuen que regna la justícia i la llibertat. Tanmateix, en aquests espais no se’ls espera, no són ben rebuts, són uns estranys. Uns no arriben al destí, moren durant la travessada. Els qui han aconseguit arribar-hi són capturats, caçats com animals de presa i retinguts en “camps d’estrangers”, llocs sense dignitat, sense drets. Aquesta és l’Europa dels camps, la qual s’ha convertit en una fortalesa inexpugnable, que s’atorga el dret exclusiu de lliure circulació per tot el planeta.
Europa té por. Avui, davant de la tensió entre la llibertat i la seguretat, qui té el poder ha decantat la balança a favor de la seguretat, la qual cosa vol dir que la nostra societat és la societat de la seguretat, que es caracteritza per la por generada per la incertesa enfront de la crisi econòmica, que paradoxalment enriqueix als rics i empobreix a la resta, i per uns suposats riscos que cal eliminar -que venen els bàrbars! En aquestes circumstàncies sempre hi ha qui treu profit de la por. Són els teixidors de pors. Es presenten com a patriotes, estan posseïts per una retòrica hiperbòlica, agressiva, basada en mentides, rumors, insults, notícies falses, etc.. Ens prometen protegir-nos del llop a canvi que ens deixem explotar com a submises ovelles en la pleta. Aquesta retòrica aconsegueix que, quan les persones vulnerables de dins i de fora es fan presents, el que fem és apartar-nos-en. Però les seves imatges resten impreses en la nostra imaginació en forma de perillosos fantasmes. Així es genera el caldo de cultiu de l’odi, que creix en èpoques de crisis. És una paradoxa, que em deixa perplex, el fet que grups de persones amb qui hauríem de ser més solidaris i sentir més compassió són els més rebutjats. I encara em sento més perplex pel fet que masses de pobres votin a la ultradreta arreu del món. Què pensar? Què dir? En aquestes circumstàncies de crisis permanents on la justícia escasseja, la llibertat ens la presenten com un dilema: ens adaptem o ens rendim. La llibertat no és reductible a ser una capacitat purament passiva: suportar els cops rebuts per la crisi. Això és resignació. La llibertat és, al contrari, una potència activa, resistent, crítica i transformadora de les condicions objectives que causen l’augment de les injustícies i els sofriments en el món.
Deia La Boétie que sentia perplexitat del fet “que dues, tres o quatre persones no es defensin d’un sol, és estrany, però no impossible perquè els pot faltar valor. Però que cent o mil pateixin el jou d’un sol, no s’ha d’atribuir, més bé, al menyspreu i apatia que a la manca de voluntat i ànim? Tenim, declara Bernat Castany, la llibertat d’un “no” reactiu i d’un “sí” actiu a tot el que augmenta la vida. “No a la dominació, a la injustícia, a la impotència i a la por. Sí a la llibertat, a la justícia, a la potència i al valor”.
