Rosa Ferrer
“Fe no és esperar / Fe no és somniar / Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà / Fe és un cop de falç / Fe és donar la mà / La fe no és viure d’un record passat/ No esperem el blat / Sense haver sembrat / No esperem que l’arbre doni fruits sense podar-lo / L’hem de treballar / L’hem d’anar a regar / Encara que l’ossada ens faci mal”, Lluís Llach i Grande, 1968.
Vaja, és el que deia l’àvia: “A Déu pregant, però amb el mall donant”. “Procrastinar”, quina paraula tan lletja! (ve derivada del llatí “pro”, “endavant”, i “cras”, “demà”. Fixin-se què diu la seva definició: “És l’acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per d’altres de més irrellevants i agradables”. És el que tota la vida s’ha dit “deixar-ho tot per a demà”, sovint per a un demà que no arriba mai i acaba creant una forta angoixa, arribant sovint a la depressió.
Hi ha tres tipus de procrastinació: per evasió, quan s’evita començar per por al fracàs, és per l’autoestima baixa. Per activació, quan s’endarrereix una tasca fins que no hi ha més remei que fer-la. És un problema contrari a l’anterior. I per indecisió, a persones indecises que proven de fer la tasca, però sense decidir-se de quina manera fer-la.
Em centraré en aquest article en la procrastinació per evasió, és a dir, per por al fracàs, la que com diuen els psicòlegs és causada per una autoestima baixa. Posaré l’accent en els nens, sobretot en el mal que fa la paraula “fracàs” quan es parla de nens, el famós “fracàs escolar”. La paraula “fracàs” associada a un infant és una de les barbaritats més grans que els adults hem fet mai. Una criatura no fracassa mai, una criatura està aprenent i aquest aprenentatge necessita un temps, que depèn de diferents variables, com molt bé sabem tots. Ho hauríem de saber, de la maduresa de la mateixa criatura, de l’entorn, del sistema escolar, etc. No hi ha dues criatures iguals, per tant, no hi pot haver dues evolucions d’aprenentatges iguals. Amb això, és clar, ja podem deixar de comparar, que és una de les coses que solem fer. Tampoc hi ha dos entorns iguals. Llegia fa uns dies el que deia un professor: “L’educació comença a casa, el col·legi es ve a aprendre”. Com deia Franklin Delano Roosevelt, 32è president dels EUA, advocat i estadista (1882, Hyde Park, Nova York – 1945, Little White House, Geòrgia, Estats Units): “L’èxit és passar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”.
L’escola, crec jo –i disculpin si pensen que vaig equivocada–, ha de ser el lloc on els nostres fills aprendran diferents matèries (matemàtiques, literatura, ciències, filòsofa, etc.). Hi haurien de fer-ho sense deixar de banda o, millor dit, seguint amb l’educació i formació com a persones, que, evidentment, ha de començar i tenir la base a casa i a l’entorn familiar, sense substituir-la ni anul·lar-la, sinó fomentant-la. Els mestres i professors passen a ser, dins l’escola, el que són els pares i avis a casa. L’exemple a seguir per a les criatures, per això és tan important que a més de les notes de tall per fer uns estudis es valorin les aptituds i actituds per a la feina a fer. I si aquesta feina tracta de tenir cura d’infants que han de créixer com a persones, a més d’aprendre matèries diverses, hi ha d’haver d’una gran formació humanística, com hi ha de ser, també, en la formació del personal sanitari. Cal tenir una escala de valors clara i ben definida d’on els nens puguin treure els punts de referència per avançar com a persones amb criteri propi, sense pors malaltisses que els duguin a angoixes i trastorns que cap infant hauria de patir.
Els nens són com les esponges, absorbeixen tot el que tenen al seu voltant, per la qual cosa si veuen cares de por, tindran por. Si veuen somriures, somriuran, i si veuen desídia a fer les coses, presentaran desídia a fer-les. Sé que de vegades costa posar-nos a fer segons què, això ens passa a tots. També sé que un cop ho hem fet respirem i descansem millor. No passem aquestes alteracions als nostres fills. I, per què no, traient-nos-les nosaltres també de sobre. Si en lloc de dir-nos: “Quin horror, ja ho faré demà”, ens diem: “Ho faig ara i m’ho trec de sobre”, a més de quedar nosaltres més tranquils, serem un exemple positiu per als nostres menors, als quals ho podem dir amb paraules gratificants com per exemple: “Com més aviat acabis, abans podràs anar a jugar” o “quan ho tinguis fet podrem sortir a passejar”. Ajudarem a procrastinar menys, i millorarem la seva qualitat de vida i, per tant, de salut mental. Com diu Lluís Llach a l’estrofa que he posat al començament de l’article de la cançó, cal que neixin flors a cada instant: “No esperem el blat sense haver sembrat”, ni haver llaurat i regat, cal fer-ho tot per tenir un bon fruit!
Jo crec, sincerament, que, excepte en casos excepcionals, si treballem tots alhora per estimular els infants i treure’ls aquesta tan malentesa “por” al fracàs de sobre, baixaran els tres tipus de procrastinació.
No em diguin que és impossible, perquè els respondré amb les paraules de Thomas Edison, inventor i emprenedor (1847, Milan, Ohio – 18 octubre del 1931, West Orange, Estats Units): “Els que asseguren que és impossible no haurien d’interrompre els que ho estem intentant!”.
