Josep Ballbè i Urrit
En arribar l’any nou i acabar-se les festes nadalenques solem fer plans. “He de…”, malgrat que, després, tot es quedi en paper mullat.
He d’anar al gimnàs, a fer ioga, a nedar o a estudiar anglès, entre d’altres. He de llegir, si més no, un llibre al mes. He de deixar de fumar o començar a fer dieta seriosament. Encetant una frase amb una perifràstica, al cap i a la fi, ens estem autoimposant una obligació.
Potser valdria la pena fer un petit canvi. En el sentit de treballar, amb rigor, la persistència diària, lluny d’obligacions. Seria molt més adient fixar-nos un repte motivador i engrescador. D’altra manera, ens trepanem el cervell amb la llosa que tenim tasques pendents. D’ací, se’n deriva una certa sensació d’incompliment o fracàs. Àdhuc, en el cas d’aconseguir un bri de mínima continuïtat, aquell “he de” ens impedirà gaudir plenament de la fita. Tindrem la percepció simple que hem complert, sense arribar a reconèixer l’esforç que ens representa. Conclourem gairebé que era quelcom que tocava fer i prou.
Bescanviar “haver de” (“tener que”, en castellà) per “vull” aportarà un enfocament més positiu. A banda, convé no oblidar que “voler és poder”. No hi ha com voler per fer les coses… I fa més el qui vol que no el qui pot. Amb el benentès que,per al qui vol no hi ha res difícil. Poden perquè creuen poder. La voluntat ho pot tot.
De passada, abans de cloure aquesta columna, aprofito l’avinentesa per llençar un missatge gramatical: “Haver de” equival a “tener que” en castellà. Tanmateix, mai no es pot traduir per un “tenir que” en català. En aquest sentit, fa poques setmanes, al carrer em vaig creuar amb un jove que duia una samarreta negra, serigrafiada. En llegir el contingut del seu missatge, em va arrencar un somriure que no se m’ha esvaït: “Cada cop que sento un tinc que, es moren setze filòlegs”. Vull pensar que la xifra no la va escollir a l’atzar, perquè sí. Devia tenir un origen contrarestat en la dita dels “setze jutges d’un jutjat que mengen fetge d’un penjat”. Bromes a banda, val la pena que fem per no esquarterar l’idioma català. Alhora que clavem els colzes de l’esforç per aconseguir reptes que abans vèiem com a impossibles: un propòsit de l’esmena en tota regla. Sense suc ni bruc, estar clar que no puc. Essent un picacantó i un vagarro, mai no s’arriba enlloc. Per contra, fotent-li pit i collons, tot és possible. Per tant, fora de dir “he de”, sinó a fer i punt! Aquesta és la lliçó.
