Salvador Cardús i Ros
Els missatges a Twitter de caràcter homòfob i xenòfob que continua rebent el nostre alcalde, Jordi Ballart, són absolutament repugnants.
I, tot i que podrien merèixer altres qualificatius -no tots publicables!-, trio aquest que, etimològicament, segons Joan Corominas, deriva de puny -del llatí “pugnus”-, de manera que repugnar significa “lluitar contra alguna cosa per rebutjar-la”. És a dir, no tan sols són atacs condemnables, sinó que cal lluitar-hi en contra.
La repugnància és, com a mínim, triple. D’una banda, els missatges repugnen políticament perquè Jordi Ballart és l’alcalde legítim de la ciutat. Va guanyar unes eleccions democràtiques i, per tant, ho és de tots els terrassencs pensin i votin el que vulguin. Ara que veiem al món casos de col·lectius que, quan les perden, no accepten els resultats de les eleccions democràtiques, els atacs al nostre alcalde s’hi poden comparar perfectament. És de cultura democràtica acceptar les regles de joc i, per tant, respectar la decisió de la majoria. Ballart mereix tot el respecte polític com a primera autoritat de la ciutat.
Els missatges homòfobs dirigits cap a l’alcalde i els missatges xenòfobs dirigits cap als seus fills també repugnen ideològicament. Sembla mentida que en aquests moments encara hi hagi individus que ni entenguin què és això de la llibertat individual, ni respectin la diversitat ètnica. Hi ha missatges que, culturalment i ideològicament, ens transporten a segles enrere, amb pensaments propis de societats tancades que ja fa molt que no existeixen. Particularment, Catalunya ha estat una societat avançada i oberta des de fa segles, amb grans influències de tota mena de moviments progressistes -ocultats pels anys de dictadura franquista-, i amb moviments migratoris de grans dimensions que ens han fet com som. De manera que s’ha de dir amb contundència que aquests missatges, pel mateix fet de ser homòfobs i xenòfobs, són profundament antiterrassencs i anticatalans.
L’assetjament a través de Twitter a l’alcalde Ballart també repugna, és clar, des del punt de vista ètic i moral. En una societat com la nostra, el respecte a la privadesa de les persones és una victòria moral i social que no només permet conviure amb la diversitat, sinó que ens cohesiona i que afavoreix el vincle social. Però quan aquest assetjament també va dirigit a menors com és el cas, llavors la indecència fa un pas més, traspassa límits inacceptables, i la seva immoralitat és total. Això ja va d’odi i Codi Penal.
Es pot dir, i és cert, que en moltes ocasions les xarxes socials es converteixen en un altaveu públic de les maledicències i els exabruptes que abans es quedaven dins de les parets ennegrides -de color i d’ambient- de les tavernes. L’anonimat, la temptació de notorietat fàcil, provoquen l’envalentiment dels més covards que s’hi emparen per escopir la seva mesquinesa i les seves mancances. I ser-hi present, a les xarxes, comporta aquests riscos. Jordi Ballart, al contrari d’aquests polítics que afirmen que ni tan sols llegeixen la premsa escrita per tal de protegir-se de les crítiques, és un alcalde valent que ha optat per ser present a les Xarxes i utilitzar-les, assumint els perills d’aquesta exposició pública. Ara bé, tot allò que no sigui crítica política, tot allò que sigui homofòbia i xenofòbia ens ha de repugnar. I no només per defensar l’honorabilitat política de l’alcalde i la seva respectabilitat personal, sinó també per defensar la convivència i l’honorabilitat del conjunt de la ciutat.
