Joan Carles Folia, coach advanced life
Una de les frases que més he escoltat a la meva feina després d’haver acompanyat persones a fer canvis en el seu viure ha estat: “Gràcies, m’has salvat la vida”.
Ja he explicat moltes vegades en diferents mitjans de comunicació que jo entenc el meu acompanyament com a “coach” com un sacseig d’algunes àncores/posicions que tenim davant d’algunes circumstàncies. De vegades, cal un nou enfocament, una ampliació de la imatge, una espenta per fer el salt davant les incerteses, les pors, les frustracions o fins i tot l’èxit i l’abundància.
Sovint, el nostre cervell ens proporciona una projecció distorsionada d’aquelles coses que formen part de la nostra essència, del que realment volem fer o ser, i és aquí quan la figura d’un analista del comportament i coneixedor dels mecanismes que regulen les emocions i els pensaments pot ser de molta utilitat en aquelles persones que necessiten en un moment concret aquesta nova mirada.
Em sento una mica com un interruptor que cal prémer per acabar de tirar endavant algunes decisions que canviaran definitivament la realitat present a favor d’un futur més còmode, esperançador o senzillament diferent del que ara tenim. I em sento orgullós que la gent m’escolti i sigui capaç de posar en pràctica de manera conjunta aquelles reflexions que ens porten a fer canvis decisius.
Fer de “coach” durant els últims quinze anys ha suposat aprendre cada dia a ser millor persona, a adonar-me que cadascú de nosaltres ha de treballar per salvar la seva vida, assumint riscos, superant obstacles, gaudint dels bons moments i generant unes expectatives de pau i benestar alineades amb els nostres anhels i valors. Compartir experiències, sentir-nos uns privilegiats de poder oferir i de vegades rebre allò que t’arriba des de l’altra banda, bo i dolent, però amb l’acceptació necessària per sentir-nos vius i adaptatius.
Parlant amb algú no fa gaire a la meva consulta de Terrassa en el dia que ja vàrem decidir que volaria sol ploràvem i no sabíem si el plor era la conseqüència de les coses que junts havíem viscut o senzillament una reacció química d’estimulació emocional. Segur que ploràvem d’alegria, de ser conscients que la feina havia estat molt rellevant i amb èxit i també ploràvem de tristesa per saber que s’havia acabat un recorregut que ens havia fet créixer. També érem conscients que allò era un final obert a un nou camí amb més il·lusió i ganes de viure. I va tornar a passar: “Gràcies, m’has salvat la vida”, i el que ell no sabia i ara li escric perquè ho recordi és que la vida de cadascú se la salva cadascú i tot i que de vegades necessitem una influència externa, la veritable força rau en el nostre interior, en la potència individual de tots nosaltres.
