Josep Ballbè i Urrit
Entre el 15 i el 22 de gener, el calendari ens situa les figures de Sant Pau ermità, Sant Antoni Abat i Sant Maur.
Tots tres duien una barba prou espessa. D’ací, justament, en ve l’etiqueta de “setmana dels barbuts”. Normalment, estem acostumats al fet que la vinent sigui la setmana més freda de l’any. Actualment, tanmateix, tot s’aguanta amb pinces. No sempre s’avé que “amb els tres barbuts, vinguin freds cascarruts”. També “setmana de Barbuts, setmana d’esternuts”.
A hores d’ara, la cantarella del canvi climàtic és més que real. Una raó per la qual els governs haurien de prendre mesures dràstiques, efectives i urgents. Gairebé res no ens quadra. Fins al punt d’haver vist, fins i tot, algun arbre florit als volts de Nadal. Estem en una tessitura en la qual els meteoròlegs ja no saben què dir-nos. En tot cas, aquestes dites populars són un exemple fefaent de la plena relació entre els barbuts i la setmana teòricament més freda de l’any. Gran part d’aquestes frases han passat de generació en generació gràcies a la cura de la pagesia. De fet, malgrat que els calendaris ja no estan de moda, encara en podem trobar –i és tema del qual parla– en algun quiosc. No dic llibreries: en queden tan poques que es poden comptar amb els dits d’una mà.
Aquesta dita equivaldria a anar fent, però sense córrer. És el cas del Met de Ribes. Quan algú és preguntat sobre com li van les coses, és corrent respondre: “Anar fent, com el Met de Ribes”. Resposta que no compromet a res. Segons la dita, aquest personatge fou l’inventor d’aquesta frase salomònica, que té la virtut de deixar les coses tal com estaven. És brama que –a ell, en ocasió d’una riuada– el Freser se l’emportava aigües avall i que algú, potser per pur sadisme, li preguntà: “Què? Com anem?”. A la qual cosa va respondre, impertorbable, que “anar fent”. Altres formes serien “fent bullir l’olla / provant d’arribar a fi de mes / intentant que les puntes s’uneixin”. Interpreto aquesta darrera frase amb unir els dos extrems, al·ludint a quadrar ingressos i despeses. Fent la viu-viu o trampejant com es pot… Que ja és prou.
“Anem anant, que ve plovent… i el tro no para”. Refrany que ens convida a emprendre qualsevol tasca de seguida. Un sinònim del “vinga au! Som-hi, que quan no són figues, són raïms!”. Per posar-hi amb un bri de conya, diré com ho descriu un amic meu, que barreja català i castellà: “Nà hasiendo”. És la repera!
