Josep Ballbè i Urrit
No puc entendre –en ple segle XXI– què pinta la “Pasqua militar” (cada any, el dia de Reis). Un acte amb 241 anys d’història que fa esgarrifar a la majoria.
Ens obliguen a “acceptar-la” estoicament com una cosa normal/joiosa. Ben mirat, més aviat sembla una “patxada parafernàlica”. Si més no, és evident que una immensa majoria de nosaltres en passa olímpicament. Ho contemplem com quelcom antiquat. El seu origen arrencà amb una ordre del rei Carles III, amb motiu de la reconquesta de Menorca, a les tropes britàniques.
El protocol marca una desfilada pública, impròpia dels temps que vivim. També una recepció fastuosa –del rei– al president del govern i a la cúpula de l’exèrcit. Tant el monarca com el ministre titular de la cartera de Defensa pronuncien sengles discursos. Fan referència a la situació política i geoestratègica del país i condecoren un seguit de membres del que ells anomenen “forces armades”.
Enguany, amb l’avinentesa de la guerra d’Ucraïna, han tret més pit que mai. Les arengues a conrear un fals patriotisme i incrementar brutalment el pressupost en defensa grinyolen com un so xisclaire i atrotinat. Ens venen la moto “xulesca” que el país va bé, tibant dels percentatges d’inflació envers la resta de països de la UE. Au va!
No és en defensa on cal apujar/disparar amunt la inversió. Branques com la sanitat, l’educació, la cultura, les prestacions en pensions o atur, etcètera demanen un esforç real… que no pas una xerrameca passada de rosca i desdibuixada. Tots sabem i veiem que una de les dues faccions que configuren el govern de torn (PSOE) es frega les mans amb l’increment de producció i vendes de la indústria d’armes (Santa Bàrbara, Instalaza, Maxam i CASA, entre d’altres). Per contra, a l’altra banda de la balança, costa d’entendre com Podemos no trenca la coalició d’una vegada… I anem a noves eleccions.
Ningú no va poder votar sobre si acceptava un règim monàrquic. La “transició” fou una imposició. En un altre àmbit, a Catalunya tampoc no es tolera la celebració d’un referèndum que defineixi finalment quina línia vol seguir la gran majoria del poble. Tal vegada, sortiríem de dubtes i d’inacció constant. Mentrestant, assistim estupefactes a cerimònies teatrals, allunyadíssimes del gust majoritari de la gent. Per tot plegat, potser m’he quedat curt amb el renec del títol, oi?
