Salvador Cardús i Ros
Dimecres 4 de gener a la tarda, vigília de la vigília de Reis, el centre de Terrassa era ple a vessar.
Hi havia més gent de la que es pot veure un dissabte a mitja tarda, quan baixar per la Font Vella o pujar pel carrer Sant Pere ja es fa prou lent i topes amb tothom. Si fóssim a Anglaterra o als Estats Units, no pararíem de dir sorry i excuse me a cada pam, però aquí no tenim aquest sentit de l’espai personal privat, i topar els uns amb els altres no és vist com a una invasió de la que cal demanar disculpes. Si a això hi afegiu els comportaments incívics de bicicletes i patinets circulant enmig d’aquesta massa de terrassencs, i la gran presència de gossos que se’t posen entre les cames, ja tenim el quadre complet.
Però dimecres, el centre de la ciutat encara era més ple que qualsevol altre dissabte ordinari. I no només ho eren els carrers i les terrasses dels forns, bars i cafeteries. Fins i tot eren plens algunes d’aquestes franquícies, els establiments de les quals sempre veus buits i penses que potser la setmana següent ja hauran tancat. Suposo que ja està estudiat quina és l’esperança de vida de les moltes franquícies que omplen els locals tancats dels vells comerços locals, però és constatable que cada setmana, al centre, hi ha novetat.
No vaig entretenir-me a comprovar si l’ona expansiva d’aquesta quantitat de terrassencs als carrers i les botigues del centre arribava gaire lluny. Ja sabem que el centre, a Terrassa, és reconsagradament delimitat, i li costa expandir-se més enllà d’això en diuen “la milla d’or”, probablement pel preu dels lloguers. Però, en tot cas, segur que és senyal no tan sols de les corredisses de darrera hora de molta gent per completar Reis, sinó d’un respir profund del comerç local en un any que no sembla que les coses els hagin anat massa bé i que probablement l’haurà acabat millor del previst.
És cert que una de les raons de la gentada de dimecres era la llarguíssima cua de famílies amb criatures que anaven a portar la carta al patge Xiu-xiu al Centre Social Catòlic. I dic llarguíssima perquè a l’hora que hi vaig passar, a més de les desenes de metres al mateix interior del Social, custodiat per dos patges amb les seves atxes enceses, la cua s’enfilava Font Vella amunt, girava per carrer Sant Pau i pràcticament arribava al Magatzem Pasqual Sala, antic Museu Tèxtil Biosca, i des de fa anys, seu de la CECOT. Avui ja sabrem com va anar la Cavalcada de Reis d’ahir vespre, però crec que puc anticipar que segueix sent l’esdeveniment que congrega més gent de tot l’any en el poc menys de dues hores que dura el seu recorregut.
En particular, el cas de la supervivència de la Carta als Reis -a Terrassa, per mediació del Patge Xiu-xiu- és digne de ser considerada de manera especial. De cartes, en paper i posades en un sobre, ja se n’escriuen poques. La Carta als Reis sobreviu, entre altres raons, perquè les escriuen vailets que encara no tenen mòbil i no els serviria de res una aplicació informàtica. D’altra banda, els més petits poden dibuixar les seves peticions. I sobretot és útil als pares perquè ajuda a prioritzar i acotar els desitjos, en un exercici reflexiu d’alt valor pedagògic.
Sigui com sigui, la cavalcada i la festa de Reis és un dels costums populars que resisteixen millor el pas del temps, en un altre cas exitós de col·laboració público-privada. Que sigui per molts anys!
