Antonio Machado
A la nostra ciutat s’han presentat els ComunsPodem com a alternativa de govern municipal per al 2023.
Ho fan davant del grupet d’amics que conformen allò que Jordi Ballart va presentar com un grup ciutadà despenjat dels partits polítics i que amb el nom de Tot per Terrassa (TxT) serien els que governarien la ciutat.
Així va ser el 2019, i avui tenim el “grupet” gestionant la tercera ciutat més gran de Catalunya. Si algun factor diferencia les eleccions municipals de la resta d’eleccions és que en les municipals té més pes la persona que el partit. La rodalia de la persona/candidata és fonamental per poder pensar a tenir un resultat positiu.
La política com l’instrument d’organització i regulació de la vida de les persones ens ha ensenyat que exportar els models polítics és un gran error, pensant que en qualsevol altre lloc ha de ser igual. En ComúPodem ha funcionat i funciona a Barcelona i en algú altre municipi, però en diferents municipis no ha arribat a fer-ho de la mateixa forma. L’experiència del 2015 en el marc de TeC no va funcionar bé, i se’n van despenjar els d’Iniciativa i PSUC Viu.
Terrassa és un municipi que té les seves peculiaritats forjades per la pròpia història des del 1979. Aquesta evolució ha marcat diferències entre diferents municipis i ha estat decisiva la realitat evolutiva dels comunistes. Parlar de comunistes ha estat parlar de diferents propostes polítiques en el marc del marxisme, el revisionisme i algú altre del leninisme.
D’altra banda, fa anys que vam aprendre que les persones que estan en els fronts de lluita de la ciutat relativa als moviments veïnals, sectorials, sanitaris (marea blanca), pensions, residències, aturats, tercer sector (pobresa), i ensenyament (marea verda) són els que més bé coneixen els interessos col·lectius de la majoria social de la ciutadania.
Però hi ha un divorci orgànic entre els que aspiren a llocs de govern i els activistes socials. Hi ha partits, com Podem, que des del seu aterratge a Terrassa el 2014 mai han estat vinculats a l’activisme, potser per les característiques dels seus militants. El fet és que en les anteriors eleccions municipals van muntar dues candidatures a partir de quotes de representativitat des de l’Estat i això va portar un rotund fracàs electoral i es va perdre qualsevol representació a l’Ajuntament de Terrassa dels comunistes, que estaven diluïts en aquesta candidatura entre Comuns, Iniciativa, PSUC Viu i Podem. Des del 1979 tenien presència institucional.
Després d’aquest fracàs de l’esquerra marxista, podien haver après que la força la té la unitat del poble, però han tornat a equivocar-se perquè el seu projecte implica tornar a ser els partits de sempre amb dirigents de Barcelona com a dinamitzadors (Agnès Petit, Jaume Asens, etc. els actors únics). Possiblement, perquè no tenen líders del carrer. A la nostra ciutat, l’activisme social és un referent a Catalunya. El projecte hauria d’haver estat un procés obert al carrer, fer partícip el conjunt de la ciutadania i oferir una alternativa cohesionada i enreixada a la nostra ciutat.
Tot per Terrassa (TxT) sí que ha estat un grupet ciutadà que ha sabut implantar-se a la nostra ciutat amb una visió quasi “messiànica” del seu líder, Jordi Ballart, que ha estat l’artifici d’aquesta fórmula electoralista, fent oblidar d’on ve, del PSC-PSOE, el segon partit més corrupte d’Espanya. Allà va ser la seva escola, al carrer de Nicaragua (Barcelona), i de la mà del seu pare, Josep Ballart, el “trabucaire”. Jordi Ballart ha demostrat ser un “prestidigitador” del moment i la imatge adequada.
Ha sabut crear proximitat, fins i tot a certs moviments socials que li han brindat imatges importants a ell i a la seva quadrilla d’ocupes de pancartes (Lluïsa Melgares, Noel Duque, Mónica Polo, etc.) a manifestacions ciutadanes.
Hi ha moviments socials que han oblidat que des de la seva funció pública d’independència dels poders polítics els obliga a mantenir una equidistància estratègica en les formes. No es pot estar aplaudint qui té la clau per millorar allò que es reclama en el marc de les necessitats ciutadanes en l’àmbit local i no ho fa mentre es llancen crítiques permanents als companys de viatge al govern de l’Estat. La independència ideològica en política té el seu perill quan el que es diu el que pensa una minoria davant del que decideixi una majoria provoca el desconcert d’una gran part de la ciutadania, que acaba abandonant la seva presència en la lluita.
La debilitat ideològica del poble és el brou de cultiu del feixisme quan el que alimenta la confusió no té prou força per reconduir la presa de consciència del poble i fer-la efectiva en un front unitari ampli i potent. Aquesta debilitat col·lectiva més la divisió orgànica dels partits d’esquerra i les propostes electoralistes que s’estan posant sobre la taula fan que les opcions feixistes tinguin un camp d’actuació davant dels processos electorals.
El feixisme a Espanya i a Catalunya és un fet real i molt perillós que en tres anys s’ha col·locat com a tercera força política d’Espanya. 52 diputats a la seu de la sobirania espanyola, 11 diputats al parlament català, 81 diputats a comunitats autònomes i 525 regidors a ajuntaments, i aconsegueix majoria absoluta a cinc municipis.
Malgrat això, l’evolució del feixisme a Espanya i a Catalunya no és motiu de preocupació en aquest debat electoral que s’inicia aquest 2023. Aquesta esquerra i TxT té el defecte de mirar el feixisme des de la passivitat més absoluta. Les dades de les últimes enquestes donen majoria al PP, que juntament amb VOX tindria o s’apropiaria a la majoria absoluta. Això vol dir que haurem de tornar a construir tot allò que el feixisme destrueixi. Ells ho van dient com a avís per a navegants.
Espanya té un problema molt gran. 42 anys després continuem sense resoldre com trencar amb el franquisme que es va quedar aquí “hibernant” i la transició va ser “un pas en fals” que estem pagant molt car. Si no exterioritzem públicament la memòria històrica i que serveixi de pedagogia a les generacions joves, morirà amb la generació nostra (tinc 69 anys) i els assassinats del cop d’estat de Franco hauran triomfat.
Aquesta propera campanya per a les municipals hauria de servir per estar totes les forces democràtiques a la mateixa taula, com a forma de frenar la irrupció de Vox al nostre ajuntament. Aquesta opció unitària seria un missatge pedagògic per al conjunt de la ciutadania, perquè es traduiria en una visió de la unitat davant del perill de deixar ocupar la institució de govern local a una opció política que és una enemiga de la mateixa democràcia i comporta consolidar l’enemic més important del poble català, el feixisme. Catalunya i Espanya pateixen un greu problema produït des del 1978, que ha estat ignorar la nostra pròpia història amagant fets passats que serveixen per conèixer la dimensió del que significa el feixisme en el marc d’un projecte col·lectiu democràtic, basat en el coneixement dels valors dels drets humans com a eina de defensa davant de la barbàrie de la política de destrucció de tot allò que ha de ser la nostra essència per a la convivència.
