Josep Ballbè i Urrit
Però podem construir molins. Heus ací un adagi holandès per a la meva segona columna de l’any nou.
En parlar d’aquests estris, ràpidament pensem en el Quixot o en el país de les tulipes. Bufen temps difícils. A punt d’arribar al 3r aniversari de l’esclat de la covid, ningú no s’hauria imaginat un escenari tan desolador, a hores d’ara. A altres conflictes bèl·lics endèmics i anquilosats (com Síria, Etiòpia, el Congo, Myanmar, etcètera), la megalomania d’un dirigent rus foll va encendre –fa més de deu mesos– el polvorí esfereïdor d’Ucraïna. En aquesta tessitura, fa mal d’ulls veure que l’home ha estat capaç d’inventar un antídot o vacuna contra la pandèmia. Per contra, ni els polítics ni els “capos” d’institucions internacionals (com l’ONU, l’OTAN o la UE) han posat el mateix interès a apagar aquest despropòsit esgarrifós. La meva conclusió aterra a condemnar-los –a tots ells– amb l’epítet de mediocres i inútils.
Encara citaré un refrany en la mateixa línia: “Davant del fort vent hi ha gent que aixeca murs, mentre que d’altres basteixen molins”. Són formes contraposades d’afrontar les adversitats. Amb prevenció i por (murs) o amb coratge i enginy (molins). Podem reduir les nostres reaccions a aquest parell d’actituds davant dels esdeveniments amagant el cap sota l’ala o fent-hi front. Tan senzill com això.
Mentrestant, la nòmina de ministres del nostre país en té tres que jo em pregunto què hi pinten. En concret, a les carteres d’Igualtat, Cultura i Consum (Irene Montero, Manuel Iceta i Alberto Garzón). El president els manté a cavall de preservar la pròpia trona, tot aplicant polítiques d’anar fent almoines populistes que no ataquen el nucli alveolar dels greus problemes de fons que patim. La primera ens va “xulejar” dient que pariria unes lleis que arranjarien de soca-rel la violència que patim. Ja ho hem vist, amb el degotall de notícies dels “mass media”. Arran de les crítiques que li han plogut a tort i a dret, s’escapoleix de l’escomesa amb l’escarafall d’una reunió interministerial a tres bandes (Justícia, Interior i Igualtat): molt soroll de boixets i poques puntes!
El segon dels actors, calcat: amb l’invent d’un bo cultural, que és un nyap en tota regla. I el darrer, encabritant el sector carni amb declaracions incendiàries i fora de lloc. Per tot plegat, en línia amb l’adagi inicial, és clar que les grans solucions venen plegades dels més competents.
Si no és el cas, quan un molí no mol, arri! A un altre… Ja n’hi ha prou de perdre el temps llastimosament.
