Josep Ballbè i Urrit
Ja han passat gairebé dues setmanes des que es va conèixer una notícia aberrant.
L‘arxiu -per part de la Fiscalia- de les diligències sobre els esdevenimets esgarrifosos de la tanca de Melilla (el 24 de juny de 2022). M‘indigna que el govern tingui la santa barra de passarfull a uns fets que clamen al cel. Tothom va veure imatges televisivesque clamen al cel. No prenen cap mesura de càstig exemplar envers ningú ?
Voler-nos-ho fer empassar tot plegat com a normal o indiferent no parla gens bé del tarannà dels nostres polítics. Ni un sol mitjà de comunicació té l ‘agosarament de demanar explicacions ?
Textualment, van dir que “no apreciaven indicis de delicte en l ‘actuació de les forces de seguretat”. El resultat final, però, foren 23 persones mortes i 470 més expulsades –“devolucions en calent”- amb la decisió necessària. Mentrestant, dijous passat, Fernando Grande Marlaska (ministre responsable dels temes d ‘Interior) sortia a fer-se una foto, pretenent donar-nos lliçons de moralitat. En concret, demanava “extremar actuacions contra la violència masclista”, tot anunciant mesures repressives per a minvar els feminicidis.
Contrastant ambdues temàtiques, em pregunto si ell mateix es veu amb l ‘autoritat moral suficient per a voler donar lliçons de moralitat a la població. Menys xerrar i més eficiència a l’hora d’actuar ! Més clar,l’aigua ! O, fins i tot, major celeritat a l’hora de renunciar al càrrec!
Per extensió, la culpabilitat la faig extensiva al seu superior immediat: el president Sánchez, entestat a mantenir determinats càrrecs del seu equip que grinyolen constantment. Tots en coneixem els noms.
Ja diu l ‘adagi, que “al malfeiner cap eina no li va bé”. Posar-se una bena als ulls o ignorar i tapar la dura realitat frega el surrealisme. Palesa covardia i una absoluta manca d ‘ètica. No puc veure-ho d ‘altra manera. De fa massa temps, és habitual que una majoria de la ciutadania perdi la confiança en la justícia i en els polítics.
Als dos exemples d‘avui, hi podem afegir, entre d’altres, el cas del finançament irregular de diferents partits. També la corruptela habitual i l’esperpent associat a la figura del rei emèrit… Conviure encara amb figures jurídiques tan absurdes i desfasades com la immunitat parlamentària o la prescripció de delictes em rebenta i repugna. El normal ha de passar per recuperar un mínim de credibilitat, ètica, coherència i lleis amb cara i ulls.
El demés és fum.
