Josep Ballbè i Urrit
Recordo la tradició de “l’home dels nassos”, de ben petit. Marca que avui cal sortir al carrer, per a trobar-lo.
Perjuren que en té tants com jorns té l’any. De fet, en no trobar-lo, detreus que t’han aixecat el coll de la camisa. Llavors, t’atemperen dient-te que realment té tants apèndixs nasals com dies li resten a l’any en curs. Vaja, una innocentada més! Clavada a aquella quan t’insistien si recordaves a “fulano o zutano”. Davant la teva estranyesa, se’n fotien amb una resposta del tall següent: “Sí, home! Aquell que, quan camina, va endavant”. Quins pebrots! Millor dit, potser quins nassos!
És curiós, però, que la dita sempre es referia al sexe masculí. Mai a la dona que, en aquella època, sempre restava en segon terme. Potser era un senyal de delicadesa envers ella. Un fet que, a hores d’ara, valdria la pena resituar plenament on pertoca. Si més no, en veure els disbarats i desgavells que anuncia la premsa, dia rere dia.
Donem una importància suprema al pas d’un any a l’altre. Així, l’anomenada nit de Sant Silvestre se celebra amb magnificència. A partir d’ací, quan ens disposem a donar la benvinguda sembla com si anéssim a obrir una capsa de sorpreses. Sobretot, començant per trobar solució als problemes que ens neguitegen. La realitat, emperò, no és ben així. Mentre Déu no hi posi remei, l’any nou no serà altra cosa que la continuació del que acomiadem. Els dies aniran caient regularment i alguna cosa s’arranjarà “per se”. Algun altre tema complex es perpetuarà anquilosat, amb una solució pendent. En aquest punt, cal clavar colzes i posar-hi allò que se’n diu nassos… Començant pels “tortells”, picabaralles i desavinences familiars absurdament inexplicables que provenen com aquell qui diu de la prehistòria. Quina llàstima!
Ja està bé que fem xerinola, gaudint d’àpats amb parents o amics, brindant amb cava. O que acompanyem els menuts a rues o cercaviles on prima la gresca, la conya i la bulla. Sempre val més riure que no plorar. La pròpia vida s’encarrega –sense demanar-ho nosaltres– d’etzibar-nos alguna patacada no desitjada. A les portes de tancar un any que no ha estat fàcil, vull transmetre un hàlit d’optimisme il·lusionant al conjunt dels lectors. Depèn de cadascú de nosaltres millorar la percepció de l’entorn vital. Petits grans de sorra individuals milloren la qualitat de l’aire al nostre món.
