Salvador Cardús i Ros
Aquesta setmana hem conegut l’Informe Infància i adolescència en risc d’exclusió social al Vallès Occidental signat per l’Observatori del nostre Consell Comarcal. És un informe excel·lent, amb molta documentació i una molt bona anàlisi de les dades.
Llàstima que no ens diguin qui són els autors, perquè els informes els encarreguen les institucions, però són fets per persones concretes que són les que realment fan que siguin bons, passadors o mediocres.
Diari de Terrassa de dimecres en feia un bon resum, però el seu tractament a fons demanaria uns quants diaris sencers, de la primera a la darrera pàgina. I, com que l’Informe es proposa donar eines als gestors públics per tal que apliquin bones polítiques d’infància i adolescència que en redueixin els riscos d’exclusió, és d’esperar que els qui en són responsables tinguin la paciència de llegir i estudiar les cinquanta pàgines que contenen totes les dades i consideracions.
Els mateixos autors, amb una honestedat inusual, també assenyalen algunes de les limitacions de l’informe. Per exemple, la no disponibilitat d’algunes dades a nivell comarcal i local. S’hi podria afegir, també, que la mesura del llindar de “risc de pobresa” es mesuri amb la mediana de renda espanyola i no amb la catalana o la comarcal, si fos disponible: amb dades catalanes i locals, les taxes variarien -i empitjorarien- de manera significativa. I només hi discutiria algun petit detall, com ara anomenar escola “privada” a la que és “concertada”, fet que indueix a confondre la titularitat amb el servei, que en ambdós casos és públic.
On sempre hi ha debat acadèmic és en la definició de què és “risc de pobresa”. Els mateixos autors ho expliciten a la metodologia i assenyalen les limitacions d’una aproximació merament lligada a la renda. Situar el risc de pobresa en un ingrés inferior al 60% de la mediana d’ingressos per unitat de consum en una llar és un criteri útil per fer comparacions o per estudiar evolucions al llarg del temps, però no deixa de ser arbitrari i insuficient. Per exemple, no mesura els ingressos no declarats en un país amb uns alts nivells d’economia submergida, ni tampoc no pot contemplar el pes de tots els sistemes d’ajuts públics i privats que no queden comptabilitzats i que alleugen aquesta situació.
Res d’això no resta gravetat als nivells descrits de pobresa econòmica, però tampoc no pot amagar que fins i tot reunint els requisits del que es pot considerar una renda mínima per esquivar-la, hi ha altres formes de pobresa -cultural, relacional, escolar, de salut…- que poden arribar a ser tant o més greus que l’econòmica a l’hora de facilitar o no oportunitats d’inclusió social. O, al contrari, certes situacions de risc de pobresa poden ser combatudes per heroiques voluntats de superació, especialment si s’ha sortit de condicions de vida en origen encara pitjors. L’Informe al·ludit ho explicita, i caldria que, finalment, les aproximacions quantitatives no emmascarin la complexitat.
Sigui com sigui, cal felicitar els autors de l’Informe i agrair el Consell Comarcal que l’hagi patrocinat i fet públic. I, sobretot, esperem que se segueixin fent estudis d’aquest interès i qualitat.
