Josep Ballbè i Urrit
Fa justament tres dies, el “Noi del Poble-sec” complia 79 anys. Pocs dies abans d’aquesta data, ha penjat “oficialment” els hàbits.
Ho ha fet en tres concerts al Palau Sant Jordi, ple a vessar. No me’n puc estar d’escriure-li quatre ratlles, sortides des del fons del meu cor. Aconseguir remoure durant tants anys i panys –amb una sensibilitat i una fondària emocionants– el sentiment d’un munt de generacions vol dir quelcom. I aquesta essència val el seu pes en or. Pretenc que quedi més que clar mitjançant aquesta columna.
Se’m fa impossible passar llista a tot el llegat de cançons que duen la seva empremta. Me’n deixaria alguna. Em doldria molt. Tibar, però. de poemes de Miguel Hernández, Mario Benedetti, Antonio Machado o Joan Salvat-Papasseit i acoblar-hi harmonia musical té un mèrit més que indefugible. Sense oblidar referències sublims a paraules d’amor, el pare, la tieta, l’avi, l’herba, el mar, la matinada, el pardal, el mocador, el melic, el carrer, les joguines, l’olivera, els falciots, el pescador, la pluja, la guitarra, les sabates, les mosques i tantes altres coses o temes ben nostres i diàries.
“Casar” mort i vida, dolçor amb aspror, somriure amb tristor o música amb esperança tan sols és a l’abast d’un geni… La seva música ha amarat milers de minuts del meu temps mentre em dedicava a llegir un llibre, bastir algun dels meus escrits, conduir el cotxe o fer senderisme No tinc prou diners ni paraules per a fer-li-ho palès i pagar-li el què jo considero “deutes” en tota regla. Buf!
El seu repertori líric ens pertany a tots, perquè ens ha complagut fer lo ben nostre. Gairebé sense adonar-nos-en. Quin encís més màgic! L’adjectiu que acabo d’adjudicar-li a la seva obra prové precisament d’un instrument musical (la lira). No endebades, a l’antigor, la poesia sempre s’acompanyava de música. I Serrat, a banda de gran cantautor, tenia rivets molt profunds d’aquest caire. Ja diu l’adagi que “de músic, de boig i de poeta tots en tenim una miqueta”. En el cas que ens ocupa, tanmateix, estic certifico que fregava l’excel·lència”.
Conèixer en Serrat ha estat com sentir sonar, per tot el món, el so dolç d’un vibràfon. Com tocar els estels, tot anant cap al cel, en vida. Des d’ací, doncs, reitero –de bell nou– el meu sentit agraïment envers ell. “No era estrany en cap racó. Era com un vell trobador”.
