Carles Fornell
El 8% del nostre genoma és ADN, i l’ADN humà té 3.000 milions de nucleòtids (compost químic) que s’han de combinar en una seqüència molt específica per formar gens.
Des del punt de vista matemàtic, l’origen de la vida no és possible, seria com llançar milers de cartes a l’aire i en caure es produís l’ordre de les seqüències. Si partim des de l’inici de la Terra que fa 4,5 milions d’anys, el resultat que donaria seria una petita fracció de les combinacions. Les cèl·lules tenen mecanismes que prenen decisions on poden reconèixer i reparar partint de les dades del codi del nostre ADN. Durant la vida de l’ésser humà, l’ADN del cos serà replicat 10 milions de bilions de vegades amb un mínim d’errors. Tot i això, fen un repàs de l’evolució humana, veiem com els primats van romandre sense canvis durant milions d’anys. Tinguem en compte, en un període curt de temps per a la genètica, els humans sembla haver patit canvis radicals. El genoma humà ha adquirit 300 gens nous que no eren presents als micos, d’aquests, el 90% són gens que han mutat durant la seva replicació.
Els orígens de l’altre 10% dels nostres gens segueix sent un misteri. A les ramificacions del nostre ancestre primat, va passar una translocació (ruptura d’un cromosoma), aquest procés es basa en dos cromosomes ancestrals que es fusionen per formar el cromosoma humà N2. Les translocacions sovint condueixen a patologies durant la fusió, els gens poden perdre parts de si mateixos i deixar de funcionar com hauria passat. Els simis tenen 48 cromosomes i els humans 46 cromosomes. La probabilitat de combinacions genètiques seria d’1 entre 7 milions, només una de les quals tindria la possibilitat de concloure l’embrió.
Vivim en un món essencialment immaterial, és a dir, som bàsicament buit. Ciències com la física quàntica i l’epigenètica sacsegen fonaments de la vida en què crèiem conèixer. A l’analitzar allò que som, els àtoms formen la totalitat del món físic que coneixem, incloent-hi cada cèl·lula del nostre cos. La pregunta seriosa, estem constituïts pel buit, rotundament sí.
Som partícules subatòmiques, on s’ha descobert recentment a l’interior de l’àtom que està format per petites cordes d’energia que vibren. No estem formats per partícules físiques, sinó que la matèria que és una il·lusió tal com va dir Einstein, el món físic és una manifestació del món immaterial. Les emocions i pensaments generen ones que es poden materialitzar en el món físic.
Abans del descobriment de l’ADN, els teixits estan formats per cèl·lules i per molècules. El cos està format per 80 bilions de cèl·lules i cada cèl·lula conté 46 cromosomes, sent aquesta una estructura que es troba al centre de la cèl·lula. Els cromosomes contenen centenars de milers de gens, i el conjunt de gens s’anomena genoma que té entre 20.000 i 25.000 gens. En una sola cèl·lula hi ha 42 milions de molècules de proteïnes, de la mateixa manera que les cèl·lules componen el nostre cos. Les proteïnes construeixen les cèl·lules, a més són les encarregades de transformar la informació continguda a l’ADN. Les cèl·lules i els gens produeixen proteïnes, on els gens són canviants si nosaltres també ho som. Els gens sempre flueixen i reben influència externa on l’epigenètica diu que l’entorn controla l’activitat gènica dels nostres gens. Les proteïnes que fabriquen els nostres gens són cada cop de més baixa qualitat, i aquesta és la raó de les nostres malalties. El món exterior orienta químicament els gens a través de les emocions, no cal tenir una experiència física sinó mental per generar una emoció, i poder ordenar els gens que fabriquin les proteïnes.
L’epigenètica, on l’estudi dels canvis heretables implica modificacions a la seqüència de l’ADN, és a dir, de com l’ambient i els hàbits de vida influeixen en els nostres gens sense que arribin a mutar, però si a deixar empremta en nosaltres i els nostres descendents. Per exemple el ressentiment és un seguit d’experiències causades que poden crear unes reaccions inconscients d’amargor. Les substàncies químiques corresponen a l’emoció que influeixen a les cèl·lules. Aquestes emocions degudes a l’amargor, poden passar a tenir un estat d’ànim perllongat. Aquest estat d’ànim es converteix en un fort traçat de personalitat, anomenat ressentiment. La persona aferrada al ressentiment, el cos reaccionarà experimentant fets d’odi d’altres emocions. Si no aconseguim treure’l dels nostres gens, aquesta emoció amb els anys podrem desenvolupar un càncer.
