Josep Ballbè i Urrit
Tal dia com avui de l’any 1170, moria assassinat –dessota l’espasa de quatre cavallers anglonormands, als 52 anys– qui va ser bisbe de Canterbury.
El motiu d’aquesta barrabassada va tenir l’origen en un conflicte obert amb el rei Enric II. Tot plegat perquè aquest pretenia exercir un control absolut sobre l’Estat i també sobre les regnes de l’Església catòlica britànica. Entenia que els privilegis adquirits pel clergat del país, al llarg dels temps, soscavaven la seva autoritat.
Als 10 anys, en Thomas començà a estudiar lleis canòniques i civils. Uns anys més tard, va ampliar la seva formació en teologia (a París i Bolonya). Aquest bon nivell va fer que, en tornar a Anglaterra, l’arquebisbe Teobald (de Canterbury) el contractés i que, als 36 anys, assolís la condició de canceller del regne. Va ser ací que el rei el veié com la persona idònia per a defensar els seus interessos absolutistes. Tant és així que, en morir l’arquebisbe referit, el rei el va nomenar com a substitut.
No comptava, però, gens ni mica amb la seva fermesa de criteri, volent abolir qualsevol jurisdicció civil sobre l’Església… Per a fer-nos–en una mínima idea, en l’àmbit espanyol, recordo la farsa absoluta del dictador Franco quan tria– va una terna de candidats arran la mort d’algun bisbe. Com era possible?
Tan acorralat es va veure el rei que va decidir convocar el clergat a Westminster, l’octubre de l’any 1163. Exigia derogar tots els privilegis i prebendes eclesiàstiques. Thomas Becket s’hi va oposar frontalment… Tres mesos i mig més tard, el rei va tornar a la càrrega, en una nova trobada (a Clarendon). Volia –tant sí com no– suprimir la dependència eclesiàstica envers Roma.
La picabaralla va anar a més i es va voler resoldre judicialment: Thomas va ser acusat d’oposició al rei i abús del seu càrrec com a canceller.
Ell es va defensar negant el dret de l’assemblea per a jutjar-lo i requerint la intervenció papal.
Tot plegat va crear una tensió màxima, farcida de por induïda. Per això, es va exiliar a França, on es va trobar amb el Papa Alexandre III, que li va donar suport plenament. El rei, enfurit, en va ordenar la persecució, que va acabar –tal com he referit a l’inici– martiritzat a l’atri de la mateixa catedral de Canterbury, mentre assistia a vespres amb la comunitat monàstica.
D’aquesta ressenya breu, em quedo sobretot amb una conclusió que admirable: l’arrelament d’uns principis que mai no te’ls canvia ningú.
