Josep Ballbè i Urrit
Aquest concepte abasta un període històric en què es combinaren un esclat brillant del pensament, la literatura i l’art amb la revifalla politicomilitar de l’imperi espanyol (de les Cases de Trastàmara i Àustria).
Se’l situa, aproximadament entre l’any del descobriment d’Amèrica i el de la publicació de la Gramàtica castellana d’Antonio de Nebrija (anys 1492-1659). Noms de força pes en aquest moviment ho foren –entre d’altres– Cervantes, Calderón de la Barca, Góngora, Quevedo, Lope de Vega, Baltasar Gracián, Garcilaso de la Vega, Fray Luis de León i Sant Joan de la Creu (la festa del qual s’escau avui, coincidint amb la data del 431è aniversari de la seva mort).
Aquest darrer fou un poeta místic, de qui destacaria tres poemes cabdals: “Noche oscura; Cántico espiritual i Llama de amor viva”. Alhora, convé recordar el seu “rol” com a reformador (de l’Orde del Carmel) i com a cofundador (conjuntament amb Santa Teresa de Jesús, del dels Carmelites descalços). Paral·lelament, des de fa 70 anys, té l’honor de ser el patró dels poetes espanyols. S’hi combina, per tant, una dualitat entre un profund rerefons religiós i un immens nivell literari. És llàstima, a hores d’ara, trobar encara gent que el vol menystenir pel primer d’aquests dos perfils. Com si els creients ens haguéssim d’amagar a partir de l’argument que la societat actual és agnòstica! És en aquest punt que una sentència del mateix sant avançava –i “clavava”– que “les persones mundanes tenen l’hàbit de censurar aquells que es lliuren de debò a la divinitat. Els consideren extravagants, en el seu allunyament del món i en la seva forma de vida”.
A parer meu, aquestes darreres setmanes de l’any han esdevingut –sobretot d’uns anys ençà– la proclama “burda” i la prova fefaent del que mai no hauria de presidir la nostra existència. A mi, personalment, no m’omple ni em sedueix el culte a malbaratar els diners a la babalà. Pensar que les visites a grans magatzems o els viatges turístics a les “quimbambes” –aprofitant festes i ponts– emplenaran de sentit la meva vida no fa altra cosa que neguitejar-me. Arribo a la percepció d’acréixer un sentiment que se’ns pretén uniformar globalment per convertir-nos en titelles. Uniformar la ment del ciutadà convidant-lo a no pensar i a deixar-se manipular.
És normal que les enquestes validin cada cop més nul aferrament de la ciutadania envers la classe política. En aquest sentit, tinc una sana enveja envers la gent coetània de Sant Joan de la Creu. Per contra, ara el contrapunt de més intel·ligència tecnològica i artificial deriva sovint en un ensopiment amolat de grans majories.
