Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Al món ja hi ha 8.000 milions de persones. Això vol dir que la Terra ha guanyat mil milions d’habitants en onze anys, però ja fa cinc dècades que el creixement demogràfic es va alentint.
Això implica, segons l’ONU, que la població mundial arribarà a un màxim de 10.000.000 milions d’habitants l’any 2100. Curiosament, són els països en vies de desenvolupament els que més població aporten, tot i que són els països desenvolupats els que més malmeten el medi ambient, més contaminen i més residus generen. Aquesta contradicció entre les zones més riques i les zones on el creixement demogràfic està més desbocat fa que capgiri qualsevol lògica i de rebot qualsevol solució a una situació que acabarà sent insostenible. És força complicat que aquells que durant molts anys han estat suportant l’evolució energètica, econòmica i de la riquesa ara acceptin que quan ells estan en el camí de la industrialització i l’explotació dels seus recursos siguin cridats a disminuir el seu progrés amb l’argument de “salvem la Terra on tots vivim”. No els serveix que ara tinguem un planeta en retrocés i tampoc se’n senten culpables, entenen que tot plegat ve de molt lluny i ells no en varen ser responsables i sí perjudicats.
Els interessos econòmics i de poder (geoestratègics) han fet que aquesta bola d’aigua i pedra en la qual tots vivim hagi anat acomodant-se a una superpoblació que sense cap mena de pudor ha portat al límit tot el que de manera desinteressada ens ha ofert per a la nostra supervivència primer i posterior explotació descontrolada després. Acomodació no exempta de patiment i rebel·lió amb les grans catàstrofes naturals.
Els humans ens hem convertit en una colla de babaus. Teníem un escenari idíl·lic per poder gaudir de tot el que se’ns havia donat i la cobdícia, la malentesa evolució i ara en les últimes dècades la tecnologia han aniquilat qualsevol projecció de futur que presenti unes expectatives de convivència entre nosaltres i relacions amb l’entorn que siguin aprofitables. La individualitat cada vegada més arrelada en societats diverses poc solidàries ens allunya de la possibilitat de viure en harmonia amb tot el que ens envolta, i aquesta sensació de cops de colze entre tots nosaltres per assolir quotes de benestar fan que sigui complicat defensar la nostra espècie com a model de dignitat. També un mal ús de la modernitat orientada al control de masses i a la conquesta de quotes de poder ha fet que tots els beneficis que ens podia aportar el saber s’hagi prostituït de manera flagrant i pertorbada. No hem estat hàbils a utilitzar el coneixement per tenir un present i sobretot un futur més ufanós i brillant en les possibilitats de viure més adaptats al medi i acostar-nos a una tranquil·litat en el viure de la gent. El diner s’ha erigit en contra de la paraula donada i l’afany de l’ego ha multiplicat les desigualtats entre els homes i les dones d’aquest món.
Ens mereixem el que tenim, ens mereixem societats malaltes i inadaptades que agonitzen en la seva cerca de l’equilibri entre tots els elements que interactuen en les nostres vides. Ens pensem que hem assolit el domini de les nostres vides i aquestes han quedat empobrides davant la rapidesa, les obsessions i les enveges que ens hem inculcat i acceptat. Potser si els primitius haguessin sabut com acabaria el seu món, no haurien sortit ni de les cavernes.
