Jordi Tarragona
Abans de parlar de “business” i galets, deixeu-me que faci una petita introducció. Les empreses familiars són el que és normal, el 88% de les catalanes.
Empresa i família són dues realitats contraposades. La família cerca la felicitat dels seus membres, i s’ha de regir per l’amor; i en tot cas protegir el més desvalgut. L’empresa cerca la creació de riquesa, i s’ha de regir per la meritocràcia, i recompensar pels resultats. El que és pitjor és tractar la família com a empresa i l’empresa com a família. S’ha de saber quin barret es porta a cada moment, si el d’empresa o el de família. A taula s’ha de portar el familiar. Preguntar “què és abans, l’empresa o la família?” és com preguntar “qui estimés més, el pare o la mare?”. A part de saber que d’aquí a cent anys tots calbs, és important tenir com a guia que a llarg termini que el que és bo per a l’empresa és el millor per a la família.
Per fer que aquestes dues realitats contraposades, empresa i família, sumin, és necessari establir un diàleg sincer i empàtic entre les dues. Cosa que és més fàcil de dir que de fer. I la taula del menjador és un bon lloc per iniciar-lo. És molt rellevant evitar que s’aixequi un mur entre l’empresa i la família; s’ha de planificar de què, quan i com informar o demanar opinió a la família en relació amb l’empresa.
Els àpats familiars, una de les ocasions en les quals encara es reuneix tota la família. Els mòbils han d’estar en silenci si volem que hi hagi comunicació. Conec famílies empresàries en les quals està prohibit parlar a taula de l’empresa, i d’altres en què és l’únic tema. Un cop més, al punt mitjà hi ha la virtut. L’empresa no ha de ser un tema tabú ni monopolista de les converses a la taula familiar. La taula familiar és un lloc ideal per transmetre valors, història, il·lusió del negoci familiar.
S’ha de prestar atenció a no transmetre només en relació amb l’empresa cansament, problemes, malts de cap… perquè llavors s’estarà donant peu a un dels principals reptes a superar per la continuïtat del negoci familiar: la desafecció, el desinterès; sobretot de les següents generacions: qui voldrà ser empresari si tot el que significa és cansament i mal humor? S’ha de transmetre la il·lusió i la passió que requereix qualsevol negoci. Les satisfaccions que suposa, des de les materials de guanyar diners, a les transcendentals com ajudar altres persones a créixer donant-los feina.
Però ni el menjador ni el dormitori són la sala del consell d’administració. A la primera generació és normal la confusió de taula del menjador i consell, però a mesura que passen les generacions és més important separar les trobades familiars de les decisions empresarials. Els temes d’empresa s’han de tractar amb rigor. Han de ser-hi presents totes les persones que calgui. La informació per a la presa de decisions ha de ser prèvia, suficient i de qualitat.
Cal recordar que tenim dues orelles i dos ulls i una sola boca; per escoltar i observar més del que parlem. Demaneu opinió a la resta de la família sobre els temes d’empresa; a la taula del menjador o fora. Potser ens emportem alguna sorpresa si sabem escoltar sense prejutjar. Potser no saben de finances o producte, però potser coneixen el futur millor que nosaltres o, si més no, ens poden aportar un altre punt de vista.
Les dones empresàries i directives tenen un gran avantatge sobre els homes perquè a més de “Chief Executive Officers” de l’empresa, soleu ser bones “Chief Emotional Officers” de la família. I a l’empresa familiar cal gestionar les dues potes: l’empresa i la família.
A les famílies empresàries hi pot haver inclús menys comunicació que a les no empresàries. Perquè el caràcter empresarial pot ser fort i acostumat que no li portin la contrària, sobretot a la generació fundadora. Hi pot haver por a les conseqüències de manifestar l’opinió: potser algú s’hi juga el patrimoni o la feina. Cal, per tant, ser proactius en parlar en sentit positiu, obert i escoltant, de l’empresa a casa.
Una de les coses que jo faig és ajudar les famílies empresàries a parlar de l’empresa, del seu present i del seu futur. De si vendre, tacar o continuar. De si fer-ho tots junts o amb podes. Però haig de reconèixer que no ho faig a la taula de Nadal, bé, ni el desembre, perquè cada dia té el seu afany. I s’ha de saber quan i on toca parlar de cada cosa.
Per acabar, desitjar-vos èxit als negocis i felicitat a la família. Bon Nadal i bon any nou!
