Ramon Bosch
De tots els dogmes rocambolescos que s’han inventat les religions, segurament un dels més enrevessats és el de la puríssima concepció de Maria.
Els teòlegs catòlics del segle XIX, encapçalats pel Papa Pius IX, no contents amb fer empassar als seus feligresos la virginitat d’una dona casada i el seu embaràs per mitjà d’un colom blanc, van decidir que, per garantir la seva puresa, calia que la seva pròpia concepció també hagués estat immaculada, és a dir, sense pecat original. No sé pas com es deu fer una concepció sense pecat original. Hi va intervenir Joaquim o també va ser una cosa, diguem-ne, per correspondència? En tot cas, el que vol emfasitzar el dogma és la puresa de Maria, una puresa que han d’imitar totes les dones, sobretot si es té en compte que la resta de la població femenina sí que ha estat concebuda amb pecat original inclòs. Aquesta voluntat de model basat en la puresa és la raó per la qual hi ha una escola a la rodalia de Bellaterra que es diu, precisament, “La pureza de María” -les alumnes del qual, almenys en la meva època, no eren, afortunadament, d’una observància estricta del dogma.
En tot cas, i sense ganes de ficar-me en gaire llibres de cavalleria, m’ha semblat oportú de recordar el dogma catòlic i la seva voluntat d’influència en el capteniment de les dones perquè no són fets aliens a la notícia que ha omplert les desvagades pàgines dels diaris aquests dies de pont: una colla de soldats del quarter del Bruc van decidir rifar una dona com a al·licient per comprar tiquets per al sopar de celebració del dia de la seva patrona que, efectivament, ho han endevinat, és la Puríssima Concepció. Per cert, això de tenir un concepte com a patró en lloc d’una persona potser requereix un excessiu esforç d’abstracció per a l’estament militar i després passa el que passa i s’acaba rifant el que s’acaba rifant…
Una altra cosa que cridava l’atenció de tots els titulars de tota la premsa escrita i parlada és que en ells no s’esmentava que la rifada fos una dona sinó que es posava l’accent en el fet que fos una prostituta, com si això delimités més el camp de joc. Sembla que encara no haguem sortit del concepte grec de les “hetaires”, a la Grècia clàssica hi havia les dones i les hetaires, és a dir, les altres. Quan posem l’accent en el fet que la dona que volien rifar era una prostituta estem remarcant, ni que sigui involuntàriament, inconscientment, que era una de les altres, és a dir, no de les nostres.
Val a dir que els cartells que anunciaven la rifa no parlaven pas de prostitutes, com sí que feien els diaris, sinó de “dama de companyia”, un concepte molt més vaporós i més propi de les reines que dels soldats. Això de la dama de companyia m’ha fet recordar la cèlebre anècdota d’aquell estudiant mexicà que es va presentar al Gran Casino de les bones èpoques del bracet d’una, diguem-ne, dama de companyia amb la intenció d’accedir a la sala de ball. Els porters li van fer avinent que ell podia entrar però que la “senyoreta”, no. Quan el mexicà va preguntar el perquè li van contestar que la seva acompanyant era “de moral dudosa”. La resposta del mexicà va ser antològica: “Señores, se equivocan. Esta señora es una puta, las de moral dudosa son las que estan dentro”.
