Opinió

El “miratge” dels drets humans

Joan Tamayo

Avui, 10 de desembre, es commemora el dia en què, el 1948 (74 anys ja), l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Un text normatiu ratificat per 195 països, entre ells l’Estat espanyol, i que, per tant, és d’obligat compliment a cadascun d’ells. No ho sembla, oi? Davant el panorama de “col·lapse” social, polític i moral en què ens trobem immersos. Doncs sí.
El 29 de juliol del 2021, el nostre planeta Terra va entrar en fallida ecològica. Es va esgotar la capacitat de regeneració dels recursos naturals del planeta. Actualment, la humanitat necessita 1,75 planetes a l’any per viure, és a dir, un 74% més del que els sistemes naturals poden regenerar.

Només amb lleis, reglaments i convencions no es pot crear, i encara menys imposar, un ordre mundial millor.

Per afrontar de debò el canvi climàtic i altres aspectes clau de la crisi ecològica cal canviar el model de desenvolupament basat en el creixement material. I això implica transformar la nostra visió del món i els nostres valors.

Què entenem per valors? Els valors són els carrils intangibles que guien les nostres accions. Marquen el que és idoni, el que és possible i el que no està permès dins un determinat context sociocultural.

“Cal un canvi de consciència individual i col·lectiu”. El canvi de mentalitat comença amb cadascú de nosaltres. El sistema de valors dominant a la nostra societat ens ha condicionat i ens ha portat on estem avui. Hem fet una societat parlant de drets i no de deures. Hem sobreprotegit els nostres fills, nets, i no els hem preparat per abordar i enfrontar-se a la societat que tenim.

No tenim un sistema educatiu que transmeti valors, sinó només coneixements.

Els éssers humans som subjectes de drets i deures, però immersos a la naturalesa, i això tan important s’ha obviat. Ens hem allunyat massa de la naturalesa.

Hem d’anar cap a una ciutadania universal, a partir de les nostres comunitats més properes, allà on vivim i compartim (la ciutat i el dret a la ciutat).

Si no tenim valors, mai tindrem consciència, i, per tant, viurem en una inconsciència col·lectiva, que és la que ens està portant al col·lapse.

Per poder frenar aquesta “angoixa vital” i avançar cap a un món sostenible i més humà, ens cal alguna cosa més que avenços tecnològics i científics o polítiques públiques més o menys “benintencionades”. Ens cal identificar i difondre els valors humans de la sostenibilitat i que fonamenta la dignitat de l’ésser humà (els drets humans).

Ens cal revalorar el món. Capgirar els valors actuals. Canviar les prioritats. “Avui la gent sap el preu de tot i el valor de res”, ens deia Oscar Wilde.

Ens cal una revolució radical dels valors. Hem d’iniciar ràpidament el pas des d’una “societat orientada a les coses” a una “societat orientada a les persones”… Una veritable revolució dels valors aviat ens farà qüestionar la bondat i la justícia de moltes de les nostres polítiques.

Ens deia Martin Luter King: “Entre els valors tradicionalment més preuats (i no necessàriament practicats) trobem l’ètica, la tolerància, la igualtat, la solidaritat i la llibertat”. Aquests valors no cotitzen en borsa. És hora d’abraçar una nova manera d’entendre el món, que integri el que hem après fins ara i estigui a l’altura dels reptes contemporanis.

La visió materialista que hem heretat veu la Terra com un mer magatzem de recursos i contempla el món com una suma arbitrària d’objectes, a punt per ser posseïts, classificats, manipulats i consumits. Necessitem un canvi de mentalitat i d’actitud, un canvi de paradigma en la manera com entenem la nostra relació amb la natura, amb els altres i amb nosaltres mateixos. Creure que el canvi climàtic és bàsicament una qüestió de concentració atmosfèrica de CO2 és caure en una visió reduccionista.

Per afrontar de debò el canvi climàtic i altres aspectes clau de la crisi ecològica cal canviar el model de desenvolupament basat en el creixement material. I això implica transformar la nostra visió del món i els nostres valors.

Límits del sistema: ara ens adonem que el creixement econòmic il·limitat no és possible (ni desitjable) i que el consumisme no és la via règia cap a la plenitud personal.

L’article 1 de la Constitució de la Unesco diu: “Atès que les guerres comencen a les ments dels homes, és a les ments dels homes on cal construir els baluards de la pau”.

És per això que cal: canvi de mentalitat, que és el factor clau del canvi, perquè la mentalitat o paradigma d’un sistema és el que determina les seves finalitats, la seva estructura, les seves regles i els seus paràmetres. Totes les estructures socioeconòmiques i culturals que fan que el món d’avui sigui insostenible han nascut i crescut a la ment humana –i és, en primer lloc, a la ment on podem transformar-les–.

Si treballem i fem aquests deures “units” i amb força, arribarà un dia en què els drets humans ja no seran un “miratge”.

To Top