Salvador Cardús
De tensions, i de decisions contradictòries en relació amb allò que finalment havia de venir i no estava previst. Un dels casos més sagnants, des del meu punt de vista, va ser la construcció d’un aparcament subterrani a la Plaça Vella el 1995, absolutament contrari a les polítiques actuals d’allunyar el vehicle privat del centre de la ciutat i l’accessibilitat del qual condiciona de mala manera els carrers de l’entorn. Però en el seu moment no es devia veure amb tanta claredat i, com deien les àvies, déu-nos-en-guard d’un ja està fet. Qui es pot atrevir ara a dir que el millor seria tancar-lo?.
Ara estem pendents de la redacció i aprovació d’un nou Pla de mobilitat -no sé en quin punt està-, essent que el de 2016-2021 ja està superat. I és obvi que no es pot planificar sobre el que ja tenim ni sobre les necessitats actuals, sinó sobre allò que esperem raonablement que passi d’aquí no només els propers cinc anys, que em sembla realment una mirada molt curta, sinó com a mínim, a la propera dècada. Però per fer-ho amb encert hi ha molts obstacles. En primer lloc, hi ha variables que no depenen del govern municipal. Ho acabem de veure amb el frustrat acabament de la B-40 a Sabadell, i que condicionarà extraordinàriament tota la circumval·lació a la ciutat. Realment, com diu el conseller sabadellenc, el trànsit de la B-40 que vingui d’Abrera se n’anirà tot per la B-58 i no entrarà a Terrassa?.
Dos, que es poden fer totes hipòtesis que es vulguin sobre com evolucionarà la “nova” mobilitat, però hi poden haver factors inesperats que la reinterpretin. Algú va preveure, al Pla de 2016-2021, l’èxit del patinet elèctric? Poden aparèixer nous models disruptius -ara vinculats als vehicles elèctrics-que tornin a determinar el panorama? I si cal adduir alguna mostra més de com les previsions queden desbordades per la realitat, mireu el cas dels carrils bici. En poso uns exemples que em són quotidians, després d’ocupar voreres (a l’Avinguda Jacquard o al Passeig 22 de Juliol), de segregar trams dins la calçada (a l’Avinguda Abat Marcet) o de pintar carrils vermells que semblen una gimcana (Carrer Prat de la Riba), ara resulta que les bicicletes poden circular per tots els carrers, “pacificats” als 30 quilòmetres per hora. El desconcert actual per la diversitat de normes és fenomenal. Quanta despesa malbaratada i quantes intervencions difícils de desfer!.
I llavors, encara hi ha l’encaix entre els grans números i la realitat menuda. D’acord: ens diuen des de l‘Ajuntament que pràcticament hi ha tants aparcaments com vehicles. Potser sí. El problema és si la plaça és allà on la necessites. També llegeixo que es pot creuar Terrassa a peu d’est a oest, o de nord a sud, en 25 minuts. Home: no ens enganyem: de l’Escola Industrial a Can Petit ja hi ha mitja hora! I aquesta és una altra gran dificultat: a més d’encertar com serà el futur, cal mirar de no enganyar-se sobre la realitat present.
