Josep Ballbè i Urrit
Trobo que el seu equivalent llatí ens treu millor de dubtes: “Ut digna est facies honoratur”.
En certes funcions religioses, un acòlit acosta la naveta al tuferari que duu el celebrant. És aquest qui pronuncia la frase. En sentit figurat, es fa servir arran de la distinció envers qui tal vegada no n’és mereixedor.
Anys enrere –i és una dita que s’ha anat perdent– sentíem allò del “Terrassa, bona raça. Sabadell, mala pell. A Barcelona, són gitanos… I, a Olesa, mala gent”. En altres llocs, el símil podia ser “a Arbúcies són gent d’astúcies. A Breda tenen mala art. A Sant Celoni, dimonis i, a Hostalric són cremats”. “A Palau, són boniquetes. A Sentmenat, ja no ho són tant. A Caldes, les rovellades. I, a Sant Feliu, la flor del ram”. Heus ací algunes expressions populars que em donen peu a establir que el nostre món perd pistonada. Sense voler ser negatiu, crec que la gent adulta mostràvem uns valors uniformes de més bona educació. A hores d’ara, tot es dilueix i el llindar entre el que és correcte i el que és de signe contrari no es veu.
Per exemple, els catalans tenim fama d’estalviadors. O els “manyos”, de cabuts i tossuts. Més d’un em dirà que es tracta d’estereotips discutibles i no li trauré una part de raó. Tanmateix, l’objectiu final de la meva reflexió d’avui pretén fer una crida. L’oriento a recuperar signes identitaris que ens distingien favorablement com a col·lectiu. És en aquest punt que, sortint al carrer, massa vegades m’he de posar una bena als ulls, amb molta pena: gent que crida o renega, contenidors de brossa regirats (amb la brossa als seus voltants), patinets que circulen per allà on és prohibit, cotxes que no respecten els mínims de velocitat o se salten semàfors, jovent que torna “de marxa” cridant (en plena matinada), etcètera.
És aquest el món real que volem? Tot ho hem d’arranjar mitjançant la garrotada d’una multa? Predico al bell mig del desert quan advoco per un retorn a costums i tradicions ancestrals que eren cabdals? Per començar, cal exigir a la nostra classe política que faci per rebaixar la tensió dialèctica del seu debat. Malgrat que es canvia abans una muntanya que un mal geni, no podem abaixar la guàrdia. Al cap i a la fi, ja ho deia Confuci: “Respecta’t a tu mateix i els altres et respectaran”. Aquesta és la mare dels ous! El respecte és un sentit únic. Si en vols, n’has de donar.
