Josep Ballbè i Urrit
Vivim en un món revoltat. Molta gent mai no sap on té el nord. Ho fia tot als diners.
Sense pensar que “l’avarícia necessita molt, però a l’avarícia li falta tot”. Dit altrament, “no és més ric qui té més sinó qui menys necessita”. Cal ressituar la mida exacta de les coses, saben relativitzar-ho tot amb una justa sensibilitat. Creure que el diner esdevé la solució de tots els mals és una quimera. Quin disbarat!
Per això, la saviesa i varietat de la paremiologia ens alliçona de diferents maneres: “Com més es beu, més set es té / De por i de fred, com més se’n té més se n’admet / La mar, com més té més brama”. Encara més, en sentit positiu, “la paciència és una pasta que, com més se’n té, més se’n gasta”.
En aquest punt, tenim un exemple paradigmàtic molt recent: la crisi del 2008 es va endur les ínfules triomfalistes del transatlàntic de les caixes d’estalvi. Molts dels seus directius tot ho van fiar a un creixement exorbitat i foll de la inversió concentrada al sector de la totxana… I ja saben com va acabar l’aventura. En un principi, es van creure que moririen enfarfegats per l’èxit, sense mesurar la deriva perillosa on s’infiltraven.
Catorze anys després, xoca molt “l’invent” del govern espanyol de pactar –amb els bancs– el compromís ferm d’alleugerir el pagament de les hipoteques. L’altíssima inflació del moment i l’augment descontrolat de l’Euríbor –que ha passat d’un negatiu 0,47% el gener al 2,83% a hores d’ara– han esmorteït la seva prepotència. La “solució” no depèn d’embargar els immobles que garanteixen la viabilitat del crèdit. Ben segur que disparar exponencialment els litigis acaba generant més maldecaps que no pas solucions reals. Qui s’alça com a gran triomfadora de la negociació és la ministra Calviño. La banca, tanmateix, tampoc no podem dir que hi perd. La llufa o farol publicitari que s’adjudica val el seu pes en or.
Posats a suavitzar un bri l’anàlisi, em sobta la “fugida” massiva de personal aquesta setmana de superpont. Les coses no deuen pintar tan malament quan escampen la boira –fora de casa–durant més de vuit dies. Ho dic bé? També hi haurà qui s’haurà entremaliat, tibant del crèdit d’una targeta bancària, si no disposava de “cash”. Al cap i a la fi, llavors de retruc també en sortirà beneficiada la banca.
