Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Sovint, quan vaig a diferents empreses, el primer contacte el faig amb la persona o persones que tenen la responsabilitat de liderar aquella estructura laboral i és ella o són elles qui em traslladen quina és la seva necessitat i què és exactament el que esperen de mi.
Generalment, temes com la motivació dels treballadors, la gestió del temps de treball, la comunicació interna de l’empresa i la defensa d’una marca amb el compromís i l’esforç de tothom (fidelitat) acostumen a ser peticions molt recurrents. Diria que estem davant de situacions molt habituals a totes les organitzacions i també davant de la tensió que es genera entre els que volen que les coses funcionin (per als seus interessos i beneficis) i els que les han de fer funcionar (per cobrar un salari). També tinc la certesa empírica que aquells centres de treball que fan que la distància que hi ha entre els que manen i els que obeeixen sigui molt curta, treballant de manera cohesionada i transversal, són els que acaben assolint quotes de benestar personal i col·lectiu més elevades (clima laboral) i, a conseqüència, millors resultats emotius i també econòmics.
Malgrat aquestes afirmacions fàcilment demostrables amb estudis i documentació, encara em trobo amb amos i comandaments que entenen la seva posició com un punt superior de la piràmide i tots els que pengen d’ells o elles han de seguir de manera estricta i categòrica la seva visió de negoci, estratègies i pla de treball. Semblen cacics que volen que la seva propietat o responsabilitat no tingui cap desviació més enllà de la seva. A alguns, i per un efecte miratge, els funciona aquest sistema, però com bé us dic, és un efecte miratge. Amb una mica de perspectiva ràpidament s’adonarien que tot i que la cosa va bé, amb una altra mirada encara els podria anar millor, és tan fàcil com aplicar la fórmula: com més aportacions, més possibilitats. No estic dient que en la presa de decisions participi tothom, llavors seria un guirigall, estic proposant escoltar tothom i fer tothom partícip del procés per acabar decidint, els que ho hagin de fer, les diferents pomes del cistell.
Amb un alt càrrec i amo d’una empresa catalana i després d’uns dies treballant amb ell, vam decidir que ell faria una trobada amb tot el personal de la seva empresa. Curta, però amb tothom. Al cap d’un parell de setmanes vam tenir les interaccions finalitzades i el resultat va ser que disposàvem d’una informació molt privilegiada per poder deixar de fer algunes coses que martiritzaven gairebé tothom, proposar noves línies de comunicar-se entre departaments i, sobretot, promocionar mecanismes i horaris per treballar de manera més eficient (menys temps sense baixar la producció). El que és més interessant de tot plegat és que la persona que més va aportar en aquestes interaccions era l’encarregada de netejar les instal·lacions (despatxos i magatzem). Tot el que ens va dir, perquè ho veia o ho sentia, va ser definitiu per adonar-nos que realment allò que semblava que anava bé senzillament estava acomodat i situat en un nivell de funcionament suficient, lluny del notable i de l’eficiència i eficàcia que podíem assolir.
L’amo de l’empresa encara agraeix a aquesta encarregada de neteja tot el que li va traslladar, perquè realment va poder copsar la necessitat de donar un impuls a alguns elements de la seva organització. Sense ella, no ho hauria fet, i ell es pensava que manava.
