Joan Roma i Cunill
A punt d’arribar als 44 anys de democràcia municipal, els ajuntaments, sobretot els dels pobles petits (600 sobre un total de 947), es troben amb realitats no imaginades ni previstes anys enrere.
I si una cosa ha de fer un ajuntament, és adaptar-se a les noves realitats, i actuar-hi en conseqüència.
Quan vam entrar a l’abril del 79, la majoria dels ajuntaments queien a trossos, amb infraestructures, equipaments i serveis inexistents o tan atrotinats que no eren suficients ni fiables. Es van haver de posar en marxa un munt d’actuacions per disposar del que era més necessari. Però amb els anys, el que era més necessari va anar variant, de manera que les competències municipals es van ampliar i adaptar a la realitat. Lògic. I malament el que no ho hagi fet.
Bé, doncs ara la realitat ens posa davant de problemes molt diferents, difícils d’entomar, i encara més de resoldre. Vegem-ne alguns.
La progressiva pèrdua d’habitants fa que molts serveis bàsics corrin el perill de perdre’s. Prou que ho hem vist amb la desaparició de totes les oficines bancàries, caixers automàtics inclosos. Però ara ens perillen les escoles, els consultoris mèdics, els comerços, els bars i els restaurants. Fins i tot els serveis religiosos. Tot el que manté que un poble sigui poble.
Ja fa temps que en l’àmbit d’escoles alguns ajuntaments van optar per crear cicles infantils (de 0 a 3 anys) com a via per evitar que els pares portessin els nens a un altre poble més gran, on oferien aquest servei, i així evitar perdre’ls a l’escola. Els costos han estat elevats, perquè bona part d’ells han anat a càrrec dels ajuntaments, amb ajuts de la Diputació de Barcelona, i ara sembla que la Generalitat se’n farà càrrec, en bona part.
Aquesta iniciativa demostra el que deia al principi. Els ajuntaments han de fer tot allò que eviti perdre habitants i serveis. Doncs bé, el proper mandat, que començarà el juny de l’any vinent, obligarà a emprendre iniciatives de caràcter empresarial.
Estem en un moment molt delicat perquè els botiguers i comerciants de tota la vida arriben a la jubilació i molts d’ells no tenen relleu. Sigui per falta de descendència, sigui perquè els fills no han volgut continuar la tradició. Es van tancant les poques botigues, i amb elles, els bars i restaurants, i es posa en perill la vida de sempre.
Quan en un poble no queda cap botiga, cap bar ni cap restaurant, es tanca una part de la història, i en comença una altra de molt, molt diferent, amb el perill d’acabar sense activitat i sense vida. Què fer per aturar aquesta dinàmica? A parer meu, s’han de modificar algunes lleis i resoldre alguns inconvenients per facilitar als ajuntaments actuacions en el mercat immobiliari i en el comercial.
Els ajuntaments han d’obtenir ajuts de les institucions superiors per poder comprar cases velles i rehabilitar-les, per així disposar d’habitatges de lloguer a aquells pobles on en falti. Han de poder comprar i rehabilitar velles botigues, comerços, bars i restaurants per posar-los al dia i oferir-los en règim de lloguer a persones adients.
No serà fàcil trobar “les persones adients”, però si no es fan operacions d’aquests tipus, la majoria de pobles petits passaran a la història. S’aniran ensopint i deshabitant fins a quedar en els ossos. De fet, ho podem constatar ja en més d’un centenar dels 600 existents.
No ens podem conformar amb les dinàmiques actuals, ni pensar en la incapacitat per fer-hi front. Pot tornar la vida en molts pobles si la gent hi troba uns al·licients que han perdut. Hi ha paisatge, hi ha pau i tranquil·litat, monuments visitables, caminades a fer, noves tecnologies… toca completar serveis bàsics per fer-hi estada.
En els anys del Tripartit es va tirar endavant un Pla de Barris, que va tenir un ampli i important recorregut a l’hora de rehabilitar i posar al dia multitud de barris degradats de les ciutats de Catalunya. Doncs bé, ara toca un Pla de Recuperació de Pobles Petits, amb ajuts que permetin als ajuntaments entrar al mercat immobiliari i comercial. Aquest pla pot permetre evitar la caiguda de velles edificacions, rehabilitar-les per destinar-les a habitatge de lloguer, i als baixos, facilitar el retorn d’alguna botiga, comerç, bar o restaurant. Segur que joves cansats de la vida urbana poden trobar atractives aquestes feines al medi rural.
O passivitat i resignació, o revolta contra aquesta dinàmica per superar-la. Aquest és un dels grans reptes del pròxim mandat a la majoria dels pobles petits de Catalunya. Dels nous alcaldes i equips de govern en dependrà la solució.
