Josep Ballbè i Urrit
Fa exactament 470 anys moria Sant Francesc Xavier, religiós-missioner jesuïta navarrès.
Col·laborador estret de Sant Ignasi de Loiola, se’l considera soci fundador de l’orde Companyia de Jesús (l’any 1540): un grup de clergues organitzats per l’apostolat, guiats pel mestratge de Jesús. Justament enguany fa quatre segles des que el Papa Gregori XV el va canonitzar.
Cenyint-nos a la seva figura, val a dir que ens va deixar molt jove (als 46 anys), i era provincial de la institució a l’Índia. Alhora, és copatró de Navarra, conjuntament amb Sant Fermí, que té un perfil sens dubte més popular pel tema braus. En aquest punt, convé recordar la pel·lícula sobre la novel·la “Fiesta” (d’Ernest Hemingway), duta a terme pel cineasta Henry King l’any 1956.
Potser un altre detall que molta gent ignora és que fa 70 anys que el Papa Pius XII el proclamà patró del turisme. Alhora, ho és dels missioners, que esmercen el seu temps i compromís a propagar la fe cristiana. En un entorn social cada cop més agnòstic i laic, sempre és bo fer-ne referència. Els creients mai no ens hem d’amagar pas la nostra condició. Ans al contrari. En aquest sentit –i ja en vaig parlar fa tres mesos–, reitero la vàlua d’un llibre de l’editorial Albada, escrit per Oriol Jara: “Deu raons per creure en Déu”. El mateix autor reflecteix que no és un llibre bastit des de la teologia ni la filosofia. Ell és professor de la Universitat Rovira Virgili i fa vint anys que treballa al món audiovisual: per exemple, com a guionista de programes com ara “Polònia” o “Crackcòvia” (de TV3) o productor de “La Tarda” (de Catalunya Ràdio). Per això, ell mateix diu que no pot presumir de ser teòleg o de donar lliçons de vida. Només pretén fer palès el seu sentit agraïment a la divinitat. Aquest sentiment li surt de ben dins, després d’haver patit un procés de reconversió semblant al de Sant Pau. Si és no veritat que caigué –del seu cavall, camí de Damasc– com si es tornà “boig” per l’esglai d’una sotragada interior que el va revolucionar íntimament, tant se val. El que és cert rau en l’intent de tendir a la recerca de la veritat, l’estima, viure en societat i el fet de sentir-se pecador.
Val molt la pena escampar la fe i contagiar-la. No es tracta de captar adeptes amb sermons ampul·losos. El testimoni que brolla de les pròpies vivències té més empenta que la xerrameca barata o el “passotisme” indiferent d’aquells que no es volen sentir interpel·lats per una veu interior que els exigeix llençar-se a l’acció.
D’una manera i altra, el sant que avui ens mostra el calendari i els textos d’un llibre engrescador com aquest esperonen el nostre repte.
