Josep Ballbè i Urrit
Posseir. Gastar. Consumir. Malbaratar. Llençar diners, a la babalà. Presumir de targeta de crèdit.
Als volts d’aquests verbs,se’ns pretén fer “viure” un concepte o invent ianqui, anomenat Black friday. Això és gaudir de la vida? M’arribo a plantejar tot un seguit de preguntes, que em fan ballar el tupí. És per això que ja no contemplo un divendres negre. Més aviat tenim d’aquest color tots els dies de l’any.
Fa unes tres setmanes, també se’ns oferia la necessitat –gairebé obligatòria– de festejar suposadament un altre “show” dels EUA. Què pinta, pels nostres verals, el Halloween? Al meu entendre, ben bé no res. Exactament com passa amb aquesta bajanada compulsiva de cremar diners. Arribo a concloure que la societat està malalta. De forma paral·lela, molts dels qui corren a fer cues a les botigues es renten la consciència anant a participar simbòlicament en el Gran Recapte d’aliments. Certament, es tracta d’una iniciativa solidària fantàstica… Això sí, si tots fóssim un pèl més humans, no caldria arribar a organitzar temes com aquest.
El diner crida el diner. Se’ns proposa una uniformitat “aborregada”. El més curiós rau a veure com la gran “massa” es deixa seduir. Sense deturar-se uns segons a posar-hi un bri de seny, se’n van esbojarradament als grans magatzems. El que algun sociòleg qualificà, encertadament, de “les grans catedrals” del nostre temps. Si més no, se’ls garanteix una temperatura ambiental calentona, quan els termòmetres anuncien la ja propera arribada de l’hivern.
Reitero –un cop més– que ens ho hem de fer mirar. Aquest món s’està morint a velocitat de creuer. L’estem matant entre tots. Com deia en Groucho Marx, en allò que a mi m’afecta, m’estimo més ser dels qui neden contra corrent: “Que parin aquest tren, perquè me’n vull baixar”. No m’hi sento gens còmode. Ans al contrari, tant se me’n fot que em titllin de malastruc. O que em considerin una “rara avis”, etzibant-me l’etiqueta que soc carca. Tota aquesta parafernàlia em treu de polleguera. No m’omple gens ni mica… Ans al contrari, em reafirma en el concepte que em nego a participar d’un espectacle de titelles. Per a fer el pallasso, ja hi ha el circ. O no? Són moltes les coses que ens hem de qüestionar. No s’hi val a fer el passerell, ancorant-nos en allò del “qui dia passa, any empeny”. Ni de bon tros estic amargat. Tan sols penso que vull ser jo mateix… I prou!
