Joan Roma i Cunill
Tot i ser de lletres, m’ha tocat lidiar amb els números des del primer dia que vaig assumir el càrrec de regidor de govern, precisament d’Hisenda.
Després, nous càrrecs, i l’alcaldia, durant vint-i-vuit anys, obligava a posar l’economia en primer lloc.
Elaborar un pressupost no és cosa fàcil, en un país com el nostre, en què depens enormement de les aportacions externes, per dur a terme la gestió diària, i plenament quan es tracta del capítol d’inversions. Aquí, l’existència de la Diputació de Barcelona, en primer lloc, i tot seguit del Govern de la Generalitat, del de l’Estat i de la UE, són fonamentals per donar compliment al programa electoral.
Amb similar dependència, també el Govern de la Generalitat elabora el seu pressupost, comptant primer amb els recursos propis, i tot seguit pensant en els que vindran del Govern Central i de la UE.
Avui, em permeto aclarir algun concepte pressupostari, per rebatre campanyes demagògiques, amb afirmacions que no saps si qui les fan són ignorants, o simplement persones de mala fe, o totes dues coses alhora.
Tot sovint, podem veure grans titulars, derivats d’acusacions i afirmacions de les entitats i partits independentistes, en contra de les inversions de l’Estat a Catalunya. No passa dia, ni any, en què s’acusi el Govern central de no dur a terme les inversions previstes en els pressupostos generals. Apareixen xifres d’un 16% d’execució el mes de juny, o d’un 36% el mes de setembre, donant a entendre, o dient-ho clarament, que arribats a 31 de desembre, si el Govern central no ha dut a terme totes les inversions programades, el diner es perd!
No, no, no, senyors meus. El diner pressupostat pot endarrerir-se en la seva execució, però no retorna a les arques de l’Estat, sinó que continua “viu” fins a la seva execució.
Ho dic perquè aquests titulars ben segur provoquen preocupació i indignació a totes aquelles persones que no coneixen el funcionament de les institucions públiques.
Mireu, anys enrere, era molt fàcil i viable gastar el mateix any els diners pressupostats. Ara, no. Ho dic tant per ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat o Govern Central. Per innovacions introduïdes a la gestió i per la lluita contra la corrupció, en aquests moments és normal i habitual necessitar sis o set mesos per convocar i adjudicar unes obres. I sis, vuit, deu o quinze mesos més per a la seva execució, en funció del volum i la complexitat.
Així doncs, quan el Govern central fixa 2.068 milions per al 2021; 2.308 milions per al 2022, o 2.508 per al 2023 en els pressupostos, podem estar segurs de la seva execució. Que a juny, setembre o novembre estigui en un 20%, 30% o 60% depèn de la complexitat i tràmits adherents, i si pel mig hi ha expropiacions o modificacions de plans territorials, els terminis es poden allargar molt. Ara bé, els diners, els compromisos, i el rigor pressupostari es mantenen.
I la mania de comparar-se amb altres indrets és més propi de les ganes de polèmica que no de realitat. Cadascú va al ritme que marquen les normes i la complexitat, i he pogut comprovar que també en aquesta matèria el Govern central compleix, mal els pesi a alguns demagogs professionals.
