Josep Ballbè i Urrit
El calendari ens marca, avui, la diada de Santa Cecília, la patrona de la quarta de les belles arts.
És un territori on res no ens fa mal. Tocar una nota equivocada pot passar. Fer-ho sense passió, però, és imperdonable. La música combina sons, ritmes i, també, pauses. El silenci ens parla. És en ell, quan s’acaba el llenguatge, on comença la música. Un tresor que genera moltes vivències al nostre cor. Tal vegada la principal és copsar i reviure la connexió amb la divinitat.
Si estic abatut i mancat d’esperança, vull sentir la força que em dona. Em treu –de l’ànima– la pols que embruta l’essència dels meus dies. Esdevé el cor que fa bategar el meu motor. Sense ella, no soc res. Quan faig música, somio que és ella la que em “toca” a mi. No pas a l’inrevés. És la banda sonora de la pel·lícula de la meva vida. Un sentiment que em remou la consciència i m’esperona. L’harmonia entre cel i terra, que amanseix les feres que hi pul·lulen. Per a mi, un músic no és qui sap tocar un instrument. Ho arriba a ser qui, a través d’ell, toca l’ànima de qui l’escolta.
La història refereix que son pare l’obligà a casar-se. Més tard, la van torturar en convertir-se al cristianisme, morint tal dia com avui, d’un any inconnex (entre el 180 i el 230 de la nostra era). Fou el 1594 que el papa Gregori XIII la canonitzà, d’acord amb l’atracció que sentia envers els acords melodiosos dels instruments. De fet, ella mateixa es presenta tocant un llaüt, una arpa, una viola, una cítara o un violí.
Fer-ho tocant l’orgue em sembla agosarat, en posar-hi més pa que formatge. Val a dir que, inventat a l’antic Egipte, si fa no fa als volts de l’any 1000, s’incorporà a la música religiosa d’Occident, a través de tres etapes ben marcades: la flamenca, la barroca (que és la clàssica d’aquest estri) i la romàntica. Pel que fa a l’afegitó de la neoclàssica, cal situar-la clarament passada la Segona Guerra Mundial. És en aquest punt que la veig com una arma en la guerra contra la infelicitat.
Al llarg del nostre camí, no sempre podem elegir la música que la vida ens hi posa. Sí que podem triar com la ballem. La trobem arreu. Ens inocula un pòsit a l’interior. Fins al punt que s’emporta quelcom nostre quan se’n va… Precisament a l’hora del nostre comiat, per això mateix, no hi ha res millor que dues o tres composicions seleccionades “ad hoc”. Al meu cas, confesso que ho tinc pautat (per escrit) des de fa uns vint anys. Mentrestant, visca la música!
