Manuel Márquez Berrocal, doctor en Història Comparada Política i Social (UAB) i vocal del CEHT
Els historiadors/es utilitzem el mètode científic de les ciències socials, els nostres estudis elaboren explicacions racionals i de valor universal, cercant la confirmació dels fets històrics, siguin o no complaents amb el poder o la societat del nostre temps.
La Memòria Històrica té com a objectiu que els fets del passat siguin una lliçó, digna de ser transmesa a les generacions futures. Dels crims franquistes es poden extreure valors universals, com la defensa de la justícia, els drets humans i la justícia social a qualsevol lloc del món. Construir una identitat terrassenca sobre els records de la nostra història i dels terrassencs/ques.
Els historiadors/es dedicats a la memòria, en aquests anys, i que encara continuem la feina, intentem conèixer el que realment va passar –malgrat les limitacions passades i presents (prohibició d’accés a fonts i arxius), inclosa l’actual llei de Secrets Oficials–, cosa que alguns historiadors positivistes veuen com una acció cognitiva ideològica, com si la seva posició no ho fos pas.
Els historiadors/es expliquem i analitzem els fets ocorreguts a Terrassa i arreu; si això suposa que algunes persones o institucions hagin de donar explicacions del seu paper en els fets no depèn de nosaltres, sinó dels ciutadans/es, organitzacions memorialístiques i institucions democràtiques.
La nostra posició personal –a la qual tenim dret– no invalida cap investigació, ni posa en dubte la nostra neutralitat, com diuen els historiadors revisionistes, per ells cal amagar un passat desagradable i evitar el debat públic. Així no es tanquen les ferides, sinó que s’infecten i s’arriben a gangrenar, com està passant a Espanya.
La llei de Memòria Democràtica (2022) i la de Memòria Històrica (2007) van ser el resultat de la lluita de les víctimes del règim franquista contra una legislació hereva de l’anomenada Transició democràtica, que es va oblidar conscientment d’elles.
Finalment, les institucions democràtiques han establert les mesures legals per recuperar l’honor dels qui van patir vulneració de drets durant la guerra civil, la dictadura franquista i la Transició.
La suposada reconciliació mai va existir, car milers de persones –114.000 continuen a les foses– mai havien estat reconegudes com a víctimes del franquisme, ni van rebre veritat, justícia i reparació. Qui avui, any 2022, ens diu que la Transició va ser un moment de concòrdia i que cercar els drets de les víctimes de la dictadura és reobrir ferides se situa al marge dels drets humans i dels valors democràtics.
La retirada de tots els honors i distincions concedides pel franquisme a diferents persones i entitats de Terrassa suposa un exercici de democràcia, car la seva concessió es va fer per un règim il·legítim instaurat per la força, després d’una cruel guerra civil –resultat d’un cop d’estat militar feixista contra el legítim govern republicà– i amb una brutal repressió que va durar fins a la Transició.
Els receptors dels honors i medalles o els seus hereus no poden al·legar ignorància sobre la realitat en la qual vivien a la Terrassa franquista, com hem explicat al llibre “Combat per la Llibertat” i el seu caràcter il·legal i repressiu. Hom podria entendre que la connivència amb el règim d’algunes persones –esportistes o sanitaris– no volia dir suport a la dictadura, i que potser els seus mèrits haurien estat igualment reconeguts en democràcia. Si així ho consideren, que demanin aquest reconeixement a l’administració democràtica perquè es puguin estudiar.
La història no ha silenciat ningú, nostres hem analitzat la repressió, però també els repressors, aquests que van rebre distincions apareixien als llibres, periòdics o documents de l’època. La pretensió que tot resti com està, com si res hagués succeït durant la brutal dictadura franquista a Terrassa, és impossible pels motius exposats, i perquè seria una vulneració de la nova llei de Memòria Democràtica. Parlar d’excés de memòria quan encara hi ha a tot l’Estat espanyol 114.000 famílies que no han trobat les restes dels seus familiars víctimes del terror franquista esdevé un insult per a totes aquestes persones, els seus familiars i amics.
Diverses institucions internacionals han denunciat el desinterès i tracte inhumà diferenciats i desigual per a les víctimes del franquisme per part de l’administració espanyola. Voler ara blanquejar la dictadura amb arguments puerils, que semblen situar les persones fora dels contextos històrics on viuen, és inacceptable.
Les persones que no van oposar-se, aquells anys, a la injustícia de la dictadura franquista no els va fer còmplices, però tampoc bons ciutadans, participar dels seus premis i actes era una forma de col·laboració –com alguns ja han assumit–. Els historiadors/es participem de la vida col·lectiva per apropar-nos la veritat històrica i posar-nos al costat dels bons ciutadans, els que varen defensar la legalitat democràtica republicana, els drets humans, la llibertat i la justícia social. Recordar-los és una obligació moral.
