Carles Trenchs i Borràs, economista i assessor fiscal
Els problemes i les solucions per a les pimes són diferents que els problemes i les solucions de les grans empreses. Aquesta pot ser una afirmació evident i fins i tot banal per a alguns, però és evident que no compleix la màxima que per molt repetir-la no és que no es faci realitat, és que no es treballa ni s’actua per a mitigar-ho.
Les dades del darrer Anuari de la pime catalana 2022 indiquen que Catalunya comptava el 2020 amb un teixit productiu de 519.945 empreses, en què el 99,8% eren pimes i la resta, 1.062, eren grans empreses. Pel que fa al mercat laboral, els ocupats en pimes representaven el 68,8% del total català i contribuïen amb el 62,2% del valor afegit brut del conjunt de l’economia del país. Dades i percentatges que posen en evidència el pes i la importància de les pimes en el desenvolupament, creixement i pervivència del teixit productiu català.
I és en aquest aspecte, en la seva importància, que considero que s’ha de posar més l’atenció. Una de les qüestions que més controvèrsia genera i que s’ha convertit en un d’aquells temes considerats sempre d’actualitat són les mesures de suport i potenciació que els diferents governs adopten per al teixit productiu, ja que sempre estan més pensades per a la gran empresa que per a la gran majoria de les pimes.
Com a exemples: el salari mínim interprofessional, que per a la gran empresa és una petita part de la seva massa salarial, per a una pime pot suposar haver d’acomiadar per evitar el tancament. El mateix amb les condicions creditícies o accés al finançament per part dels bancs. En grans companyies, i ja que els imports són alts, la problemàtica recau en l’entitat financera. Per a la pime el problema és propi, si realment arriba a poder ser escoltada pel banc corresponent. I ja no parlem d’endarreriments o ajornaments en el pagament d’impostos. A una pime gaudir d’aquestes mesures li pot suposar salvar la seva vida financera, a una gran empresa aquest fet li és indiferent.
Aquestes són només tres casuístiques que posen en evidència que els problemes i les solucions són diferents per a les pimes que per a les grans empreses i, alhora, fa evident la necessitat de plantejar taules de negociació diferents quan els governs adopten noves mesures per al teixit productiu. A les pimes catalanes cal cuidar-les i potenciar-les, perquè puguin competir en l’àmbit internacional, aquest és l’objectiu, però per aconseguir-ho primer cal que puguin sobreviure.
Per impulsar la transformació del sistema productiu català, fer-lo més competitiu, més sostenible, adaptat a les noves realitats i orientat a respondre als reptes col·lectius, cal que els dirigents primer entenguin el teixit productiu del país i analitzin les seves necessitats i, sobretot, legislin pensant en la seva estabilitat.
Convé insistir en l’afirmació que la pime no és la gran empresa i per això cal començar urgentment a fer les coses com cal. Sembla evident, però alhora és més important que difícil.
